[Volant] El drama de l’habitatge només acabarà amb la fi del capitalisme

Hi ha poques coses més violentes que el que t’expulsin de la teva pròpia casa, o haver de marxar d’ella per evitar que ho facin. També és violent trigar una o dues hores a arribar al treball o viure amb desconeguts en una habitació de lloguer. O no saber mai quan arribarà la següent pujada que t’obligui a deixar el pis. Ens diuen que l’habitatge és un dret, però els drets els concedeix l’Estat i aquest problema no el pot resoldre cap govern, sigui del color que sigui. Qui ens intenta convèncer que votant a uns o a uns altres podem acabar amb l’encariment dels mitjans de vida, l’atur i la precarietat, senzillament ens menteix. Els Estats són part del problema, no de la solució.

La situació dramàtica que vivim amb l’habitatge és un problema per a la nostra classe a escala mundial: el Regne Unit, França, la Xina, Estat Units, pertot arreu ens ofeguen per voler tenir un sostre. Mentrestant, la inflació supera amb molt la magra pujada de salaris i aquests s’igualen a la baixa: el salari més freqüent està ja molt a prop del salari mínim.
En el capitalisme, el treball no s’organitza entorn de les persones sinó al revés: les inversions es concentren en les grans urbs i nosaltres, el proletariat, la mà d’obra, ens amunteguem en elles amb l’esperança de poder obtenir un salari estable. Els lloguers pugen a les ciutats que prosperen, perquè és on està el treball. També pugen a les ciutats que, com els va pitjor, es venen com a mercaderies turístiques al millor postor. Només en les zones deprimides econòmicament, com a l’Espanya buidada, el preu de l’habitatge es manté o descendeix lleugerament.

Aquesta tendència és imparable, i s’accelera a mesura que avança la crisi del capitalisme: com més treball expulsa l’automatització de l’economia, major és la concentració dels qui busquen ocupació en les grans ciutats. El sostre del lloguer només redueix l’oferta d’habitatges i augmenta el seu preu. La construcció d’habitatge públic no pot tenir un gran impacte en l’oferta i, en cas de tenir-lo, tan sols seria temporal: uns preus més baixos cridarien de tornada als qui ja han estat expulsats als confins de l’àrea metropolitana. La regulació contra les pujades “abusives” dels lloguers tan sols toca la superfície del drama de l’habitatge, perquè les pujades “no abusives” es compassen amb el descens dels salaris i l’augment de l’atur, els desnonaments i els infrahabitatges.

PSOE, Podemos, Sumar, Más Madrid, CCOO, UGT: els mateixos que sancionen i maquillen la precarietat amb la reforma laboral, els mateixos que augmenten l’edat de jubilació d’amagat i que volen “flexibilitzar” les baixes laborals per a continuar treballant malalts, ens diuen que resoldran el problema de l’habitatge. Però ells són part del problema, i no són drets, sinó repressió el que defensen quan ens rebel·lem contra ell.

El drama de l’habitatge amb els seus desnonaments, suïcidis, persones sense casa o eternament a la casa familiar només acabarà si desenvolupem la lluita per les nostres necessitats immediates de forma unida, com una mateixa classe, autoorganitzada i amb una perspectiva internacional i internacionalista. Això no es pot provocar artificialment, ni tampoc es pot fer mitjançant un moviment parcial per l’habitatge. Per a canviar alguna cosa haurem de canviar-ho tot. Ho farem mitjançant moviments massius de classe que no podem desencadenar només amb la nostra voluntat, sinó que esclaten per les contradiccions històriques del sistema. I al mateix temps, perquè aquests esclats triomfin han de trobar-nos preparats: preparats per a emprendre no la demanda de reformes o drets, sinó una lluita revolucionària contra l’Estat, el capital i els seus gestors.