[Octaveta] No ens fareu callar. Nosaltres parlarem pels nostres morts

Descargar para imprimir

No ens acontentem amb l’explicació “meteorològica”, els litres caiguts, els rius desbordats…  Les causes són profundes, tenen a veure amb els fonaments del capitalisme: com amuntega als treballadors en zones marginals i de menor renda de les ciutats per a millor explotar-los, o com protegeix i privilegia l’activitat productiva i comercial, sense importar-li deixar a totes les persones desprotegides, a l’atzar de la seva sort enmig del temporal.

També estan els seus “gestors”, diferents gossos amb el mateix collaret. En aquesta ocasió, aquests merdes, aquests inútils, es cridin Mazón o Sánchez, més algun Borbó, sumen als seus títols habituals de lacais ser responsables de les morts i la tragèdia viscuda. No ens oblidarem dels seus noms, i en la primera ocasió els ho farem pagar.

MOTIUS DE LA MASSACRE

Entre els elements que propicien la massacre, que en una altra mena de sistema social podria haver-se evitat, es troben el desenvolupisme i la construcció absurda i desmesurada, que és la forma que té el capital d’acostar als treballadors a les urbs on es concentra el treball i el consum, sense importar on i com es va construir, amb qualitats ínfimes i en espais naturals per on l’aigua i els rius han fluït sempre naturalment. També està la tendència catastròfica al fet que ens condueix el capitalisme amb el canvi climàtic, perquè encara que la gota freda ha existit sempre en aquestes regions, les elevades temperatures de la mar Mediterrània degudes a l’escalfament climàtic fan que la intensitat i la freqüència de les pluges torrencials siguin cada vegada majors. La falta de prevenció també ha format part de la massacre, una de les parts més cruels i al mateix temps que més evidència les prioritats de tots els Estats en el capitalisme: que els proletaris vagin a treballar, que els seus fills vagin a escola i que el món de la mercaderia i el valor no s’alteri, caigui qui caigui.

I una vegada consumat el crim, es remata amb el caos en l’atenció a les víctimes, sense tot just ajuda estatal fins al 5è dia i posant traves a l’autoorganització. L’Estat deixa a les clares que la seva funció no és la “cura” de la gent sinó la cura del món dels diners, de la mercaderia i de les classes dominants, i en qualsevol cas el control i la repressió de qualsevol intent d’organització des de baix, de la solidaritat humana.

AUTOORGANITZACIÓ ESPONTÀNIA

El capital i els seus mitjans no es cansen de repetir que els éssers humans som egoistes per naturalesa. Volen posar en nosaltres el que ells són, la qual cosa el seu sistema d’explotació, el seu sistema de classe, representa.

El que no podran ocultar és l’acció solidària i l’autoorganització de la gent enmig de la tragèdia enfront de la brutalitat d’un sistema que odia la vida. Contràriament al que prediquen, hem vist milers d’homes i dones oferir la seva ajuda desinteressada i apassionada en les zones afectades. No poden suportar veure com als pobles i ciutats la gent s’organitza per a satisfer les seves necessitats sense esperar que l’Estat hagi donat la veu de comandament. Això és el que els espanta: que no soni la caixa registradora, que moltes mercaderies s’hagin convertit en valor d’ús, per a ser gaudides sense ser comprades. Els capitalistes i els seus mitjans de comunicació, aquesta carronya servil i ben pagada, han sortit ràpidament a denunciar el robatori i el saqueig de les seves propietats. L’Estat només apareix per a defensar a sang i foc la propietat privada.

AIXÒ ENS PANSA PER UN GOVERN FATXA?

A hores d’ara la resposta és òbvia, això ens passa per viure sota la bota del sistema capitalista, siguin els seus gestors polítics de dretes o d’esquerra.

Els qui ara convoquen manifestacions contra el govern “fatxa” de la Generalitat des de l’esquerra del capital són oportunistes que tracten de treure rèdit polític dels nostres morts, de la nostra misèria. Tant partits polítics d’esquerra com sindicats són igualment culpables i responsables de fomentar i gestionar un desenvolupisme desmesurat, d’esquena al territori natural, en el qual l’única cosa important és acumular capital i extreure plusvàlua a costa del proletariat. Tots dos són els intermediaris necessaris, tan política com ideològicament, fomentant la il·lusió que aquest sistema es pot reformar i fer-lo més “humà”. No se’ls pot demanar que siguin una altra cosa que el que són.

Toca plorar als éssers estimats desapareguts, recuperar els seus cossos, donar digna sepultura als morts. Toca també estrènyer els punys i les dents. Però per sobre de l’al·luvió de sentiments, toca comprendre en profunditat les causes reals que han provocat la tragèdia. L’essencial és que el capitalisme no pot parar l’activitat, els treballadors han de produir en els seus llocs de treball, i els “ciutadans” consumir les mercaderies produïdes. La roda de la valorització capitalista no pot ser parada, al preu que sigui, fins i tot convertint els pobles en immenses rateres.

Davant tant de dolor, tant de sofriment, reconforta veure la solidaritat que s’ha estès per tots els llocs. Per fora de l’Estat i tota mena d’administracions, les persones es reconeixen com a iguals, com a germans en la desgràcia. Necessitem focalitzar bé aquesta energia. Venen dies complicats, en els quals a la impotència davant tanta destrucció s’afegirà l’acció de tots els sostenidors del sistema, des de l’extrema dreta amb les seves solucions “nacionals” i racistes, enarborant un suposat “poble” que ens engloba a tots, a l’extrema esquerra, amb “noves” propostes de reformes “radicals” i el seu assetjament a la dreta.

Però hi ha una altra opció. Portar la reflexió al nostre entorn, en el treball, en classe, entre amics i familiars. La tragèdia ens concerneix en el que som com a proletariat, no importa de quin sector. Discutir a fons les causes reals, situant l’anàlisi sobre les lleis capitalistes en el centre del debat. No hi ha mitges tintes, no hi ha solucions intermèdies. Tot el que no sigui atacar de soca-rel al sistema capitalista és perpetuar els seus efectes devastadors en totes i cadascuna de les seves manifestacions.

El fang serà netejat, els cotxes i mobiliari retirat. Tant de bo d’aquí emergeixi una nova consciència de classe que honri a tots els morts, actuals i passats, que cridi als nostres enemics, tota aquesta cohort de politicastres, policies, empresaris i captaires del sistema capitalista, que el que volem és una comunitat sense capital, sense diners ni mercaderies, sense Estat. Que volem el comunisme.

Perquè a nosaltres no ens callaran, nosaltres parlarem pels nostres morts.