CONTRA EL NACIONALISME PALESTÍ I ISRAELIÀ
L’atac de Hamàs del dissabte 7 d’octubre a Israel ha provocat la immediata resposta militar del govern de Netanyahu, que ha declarat l’estat de guerra i ha començat el bombardeig sistemàtic de la Franja de Gaza. Mentrestant, sota els víctors del règim des Ayatollahs, Hezbollah ha aprofitat la situació llançant míssils a Israel, des de la frontera amb el Líban. L’enfrontament ha causat ja (9 octubre) més de mil morts entre l’Estat israelià i la Franja de Gaza, a més de milers ferits i segrestats. Els pròxims dies i mesos veuran com s’acreix la misèria i el sofriment dels treballadors d’un i de l’altre bàndol, agreujant les dures condicions generals per a la majoria de la població, tant aquella de la Franja com la del proletariat empobrit d’Israel.
I és que, a la misèria que ha de suportar els proletariats palestins tant dins com fora de la Franja, en el règim de segregació existent a Israel, se suma un procés més general de pauperització del proletariat en el conjunt de la regió després de la pandèmia de la covid i l’inici de la guerra a Ucraïna: un augment del preu de les matèries primeres, de l’energia i dels aliments que ja manté sota els llindars de pobresa a la meitat de les famílies àrabs d’Israel, a més d’un cinquè de les famílies jueves i a la pràctica la totalitat de la població a Gaza -aquell gran camp de refugiats que es manté amb les engrunes de les Nacions Unides.
Què ha dut a Hamàs a actuar ara? Certament, no la defensa dels interessos del proletariat a Gaza, que torna un cop més a estar sota les bombes d’Israel. El seu atac sorpresa, que ha vingut a empitjorar un conflicte ja antic, no pot ser entès com una resposta motivada per la ràbia popular en contra de l’ocupació Israelina. No hi ha un “poble palestí”, ni una unitat indiferenciada d’agredits que responen heroicament davant els seus vells agressors. El proletariat a Gaza que fa uns mesos estava protestant en contra del règim de Hamàs, contra els talls de llum, la mancança d’aliments i la repressió feroç del govern, no comparteix els mateixos interessos que l’aparell subordinat al règim dels Ayatollahs, ni que les “valentes” milícies que utilitzen a la població civil de tots dos bàndols com escuts humans. La resposta israeliana davant l’atac pot reavivar el tancament de files nacionalista en tots dos bàndols del conflicte, però no pot negar aquest fet.
Perquè és necessari dir-ho de forma clara i neta: les forces en presència tant del costat palestí com israelià són profundament reaccionàries. Des de la pròpia conformació de l’Estat d’Israel en 1948, la regió no ha deixat de ser una peça més en el taulell de la lluita interimperialista mundial. Israel es va posicionar ràpidament com un peó al servei dels interessos dels Estats Units. Des de llavors, ja fos amb el Partit Laborista de Ben-Gurion com amb els diferents governs conservadors, ha portat una sistemàtica segregació i repressió dels palestins dins i fora de les seves fronteres, així com una política militarista i securitària que li ha servit fins ara per desviar l’atenció de les profundes desigualtats socials en la població jueva. Per la seva part, les diverses faccions del nacionalisme palestí després del Mandat Britànic van sorgir sota l’auspici del panislamisme dels Germans Musulmans d’Egipte i posteriorment, sota la protecció laica de l’estalinisme amb Nasser, per a passar després de la caiguda de la URSS a les ordres d’Iran com a potència regional. En la forma de l’islamisme polític o de l’estalinisme, l’aparell militar del nacionalisme palestí sempre ha estat vinculat a les manifestacions més reaccionàries del segle XX. Al cap i a la fi, no podia ser d’una altra manera: com ja havia apuntat dècades abans Rosa Luxemburg en el seu debat amb Lenin, tot moviment nacionalista només pot, cap a l’exterior, caure sota l’ala d’una de les grans potències en la pugna imperialista, i cap a l’interior, reprimir tota expressió de classe per a fixar la cohesió interna contra l’enemic nacional.
Perquè la reacció alimenta la reacció, i ambdues es necessiten mútuament. Si Netanhayu tenia algun coneixement o no de l’atac de Hamàs, si ignorava o infravalorava la seva magnitud o directament va decidir permitir que passés, en qualsevol cas, no ha deixat de resultar-li molt convenient per a afavorir un tancament de files en plena crisi política del seu govern i amb ell mateix amenaçat amb un judici per corrupció. Per part seva, Hamàs i Hezbollah, com el propi règim iranià, obtenen així un moment de respir davant el creixent descontentament social en els tres territoris, que al Líban es va expressar en la consigna de Tots significa tots -és a dir, també Hezbollah- durant les protestes de 2019 i que a l’Iran porta impulsant vagues i mobilitzacions des de 2018, esclatant l’any passat en les protestes contra el vel després de l’assessinat de Mahsa Amini.
En la seva crisis terminal, el capitalisme no només impulsa a nivells cada vegada majors la misèria social i la devastació del planeta, motivant així processos de polarització social, sinó que accentua l’enfrontament entre les diferents potències pel domini d’un mercat mundial amb cada vegada més disfuncionalitats. Al mateix temps que el capitalisme expulsa treball i fa cada vegada més difícil la reproducció material de les nostres vides, ens converteix en carn de canó al servei dels interessos d’una fracció de la burgesia contra l’altra. En aquesta lògica de lluita interimperialista, Hamàs ha actuat amb l’objectiu de torpedinar l’acostament entre Israel i l’Aràbia Saudita dificultant una nova configuració regional d’acord amb les tensions entre els blocs imperialistes. Sota la bandera de la “resistència palestina”, simplement obeeix a la necessita d’una part de la burgesia regional. Qui posa la sang, no obstant això, seguirà sent el proletariat palestí i israelí. Qualsevol concessió al nacionalisme, qualsevol deferència per una nació enfront d’una altra en aquest procés, implica col·locar-se a l’altre costat de la barricada contra la nostra classe, que no té pàtria i l’única possibilitat real que té aquesta de millorar les seves condicions de vida és acabar amb el mateix sistema que l’amenaça, de forma cada vegada més flagrant. El conflicte palestí-israelià no trobarà la seva solució amb la creació d’un únic Estat binacional, ni amb la constitució d’un Estat palestí independent. Només podrà trobar-la en un procés revolucionari que trenqui amb tota nació i tota frontera.
Quan a la nit sonen les sirenes antiaèries i els aparells militars israelians i palestins tenen segrestada a la seva població sota les bombes, els revolucionaris ens oposem amb totes les nostres forces a aquesta barbàrie. A les banderes del nacionalisme, no importa el color de cadascuna, oposem la lluita conjunta dels treballadors palestins i israelians. Per als israelians, el seu més acarnissat enemic és l’aparell de l’Estat jueu, com l’ANP i Hamàs són implacables enemics dels palestins. Només enfrontant-nos a ells directament podran sortir del laberint infernal en el qual es troben. En definitiva, contra la guerra imperialista -i aquesta ho és- només cap la seva transformació en guerra de classes.