[Volant] ByA y Barbaria – 11-N: contra la instrumentalització de les nostres necessitats i lluites

Descarregar aquí

11-N: contra la instrumentalització de les nostres necessitats i lluites

De nou ens volen prendre el pèl. Creuen que som idiotes. Els sindicats, invocats pels seus homòlegs dels sindicats de l’habitatge, han convocat una vaga general d’un dia per a l’11 de novembre. Què pot aportar-nos a les desenes de milers de persones en lluita, a les mobilitzacions per l’habitatge, a les de l’ensenyament a Madrid, a les treballadores de preescolar en la seva perllongada vaga, a tants altres milers de treballadors en lluita que estan defensant les seves deteriorades condicions de vida en conflictes laborals per tota Espanya? Res.

La naturalesa d’aquesta convocatòria no se li escapa a ningú: una maniobra més dels sindicats i partits d’esquerra de cara a afavorir el govern en la pròxima convocatòria electoral del 29 de novembre. Així de descarat. Sense més. A toc de xiulet han sortit a donar un cop de mà al govern. Qui paga mana.

L’objectiu és mantenir la tensió de les mobilitzacions contra les condicions de l’habitatge per fagocitar l’energia de les acampades. Amb l’aparició de la primera tenda de campanya a la Plaza del Sol de Madrid, Sánchez i els seus assessors van saltar com un llamp: «Aquesta és la nostra. Eleccions ja. És ara o mai». I tenen raó, és la seva i és ara o mai.

Proclamen als quatre vents el creixement i la bonança econòmica, però les desigualtats cada dia es fan més patents i sagnants. La majoria de la classe obrera no arriba a fi de mes. Els contractes brossa, que precaritzen les condicions de vida dels més joves, s’han multiplicat des que el «govern més progressista de la història» està al poder, sota el paraigua de la reforma laboral de Yolanda Díaz. En canvi, els beneficis empresarials creixen sense mesura.

S’han mostrat completament incapaços i impotents per aplicar mesures que resolguin el drama de l’habitatge, fins i tot allí on tenien totes les palanques de l’Estat, el govern autonòmic i els ajuntaments, com a Catalunya. Després de vuit anys al govern tornen amb la mateixa cançó. Però no recorden com el president del govern convidava els grans inversors internacionals a entrar en el negoci a Espanya, per no parlar de les portes giratòries en el sector immobiliari.

Se’ns repeteix una vegada i una altra que s’està en «el costat correcte de la Història», però difícilment ho recolzen els fets. Si comparem la política migratòria de Sánchez amb la de Meloni no hi ha diferències, després d’haver sentit recentment a Ceuta diversos ministres dir que tots els immigrants que han entrat tornaran a sortir d’Espanya. Si ens fixem en l’augment del militarisme, tampoc el govern espanyol es distingeix dels seus homòlegs europeus. La tan proclamada oposició al 5% d’increment de la despesa militar que exigia Trump s’ha saldat amb unes inversions en armament que han batut rècords.

CCOO, UGT i els partits parlamentaris de l’esquerra del capital, han cridat a participar en aquesta vaga del dia 11 amb l’objectiu tàcit d’escalfar els ànims i generar la il·lusió que el 29 de novembre l’esquerra pot guanyar les eleccions, una cosa en la qual ells mateixos no creuen i que els importa ben poc. Quan es va dissipar el so celestial de les trompetes de la Unitat… va aparèixer el més prosaic «jo he vingut a parlar del meu» i el «jo al Congrés i tu al Senat». Així són aquests pocavergonyes.

D’altra banda, les organitzacions de l’“extrema esquerra” afirmen que han obligat a aquelles a convocar la vaga general. Com de costum s’autoenganyen, cosa que sobretot genera falses expectatives. Són les necessitats electorals les que marquen el ritme.

Però sí que creiem que hi ha motius per a una vaga real, no una instrumentalitzada pels aparells sindicals i pel govern per als seus propis interessos. Tenim motius de sobres per a això, per les misèries que patim avui i per l’absència de perspectives per al futur de la nostra classe, tinguem l’edat, el gènere o la procedència que tinguem.

Però una vaga real només es pot preparar des d’un veritable moviment de classe que construeixi assemblees autònomes, un lloc de presa de decisions, d’autoorganització, sense cap mena de delegació, obertes al debat i participació de tots els treballadors i treballadores, sense separacions entre categories ni funcions.

Perquè d’una cosa podem estar segurs: en la lluita no estem sols. Els nostres problemes són els problemes de tota la nostra classe, així que no poden ser resolts mitjançant cap lluita sectorial. Les separacions que ens imposa el capital només ens debiliten. Enfront d’elles, estendre la lluita és una necessitat vital.

Autoorganitzar-nos. Estendre la lluita. Al carrer, als centres de treball o estudis, als barris; fer-la global: els problemes que ens acorralen no es poden separar els uns dels altres. L’habitatge, les condicions salarials, la precarietat, el malestar emocional, la crisi climàtica o l’ascens del militarisme són símptomes d’una mateixa malaltia que només podem abordar de forma global.

És el capitalisme o nosaltres. No hi ha terme mitjà. I contra el capitalisme no podem lluitar amb els seus mateixos instruments de dominació, sinó afirmant-nos amb tota la força de la nostra classe quan s’aixeca, quan combat unida i pren el control de la seva lluita per alliberar-se del sistema que la manté en la misèria.