Cadis: la lluita obrera i la necessitat d’una autentica independència de classe

Descargar en pdf aquí

«A vegades els obrers triomfen, però és un triomf efímer. El veritable resultat de les seues lluites no és tant l’èxit immediat, sinó la unió dels obrers, que va guanyant cada vegada més terreny».

Marx i Engels. El Manifest del Partit Comunista.

LA LLUITA OBRERA I LA NECESSITAT D’UNA AUTENTICA INDEPENDÈNCIA DE CLASSE

1. Cadis, una badia obrera i combativa

Quan la Classe obrera lluita té un potencial heroic, grandiós. Qui haja vist un moviment real, veu a un gegant alçar-se portant molt més que esparracades demandes reformistes: porta un món nou i un nexe de solidaritat que tendeix a la totalitat.

El proletariat a Cadis i els seus voltants, ha sigut colpejat durament per l’eterna crisi capitalista. En els últims anys, i en continuïtat amb els anteriors, el tancament d’empreses significatives, l’elevat atur juvenil i la precarietat en les condicions de treball marcades per diversos convenis i el treball en negre, així com la deterioració de les condicions de vida en els barris obrers i la major part de la ciutat, fan de Cadis un lloc on la vida és cada vegada més difícil. Des del tancament en 2007 de Delphi (fàbrica d’automoció de Puerto Real) el tancament d’empreses ha anat en cascada, la qual cosa s’ha aprofitat per part de la burgesia (privada o estatal) per a ficar més pressió a les condicions de treball i els convenis per tall. El proletariat de la Badia de Cadis, els proletaris del sector del metall, lluiten des de fa molt temps, el van fer en el context d’un moviment de masses assembleari en els anys 70 i van continuar, cada vegada més aïllats per la política sindical implantada per la democràcia, a partir dels 80; just quan els atacs al sector, primer en forma de reconversió, després de deslocalització i precarització, van prendre major força.

Nosaltres saludem eixes lluites, i totes les lluites del sector (Vigo, Cartagena…) i altres lluites obreres recents (com les dels docents…), que són la nostra lluita, i ho fem no com els baliga-balagues de l’“esquerra sindical”, no com eixos hooligans del proletariat quan aquest es mobilitza (perquè quan no ho fa ho critiquen feroçment com si fora un ens estrany al qual ells no pertanyen), sinó com el que som: companys de Classe. I en eixa lògica la nostra salutació també implica traure lliçons, buscar les costures per a descosir-les amb la crítica i tornar-les a cosir en les pròximes lluites amb els fils de la solidaritat revolucionària.

Saludem la lluita dels obrers de la Badia de Cadis i de Jerez, de les drassanes i els tallers, dels contractats i els subcontractats, dels joves precaris i les dones sense treball, dels barris que els secunden… saludem la lluita d’una badia obrera i combativa, com a revolucionaris de la Classe obrera.

2. Del sindicat al sindicalisme. De 2021 a 2025

El precedent més immediat de les vagues de hui van ser les de 2021, amb el govern més progressista de la història d’Espanya en ple zenit, de la qual recordarem les tanquetes que eixe govern va enviar contra els treballadors.

En aquell moment la “crisi vaguística” que per al govern progre va aconseguir un nivell d’“Estat”, es va tancar amb una negociació del conveni col·lectiu que no acontentava els treballadors, signada per UGT i CCOO i que no resolia res i deixava en suspens, fins ara, el desenvolupament d’una nova lluita, per idèntics motius.

Sota el terme jurídic de “conveni col·lectiu” el que s’agrupa són les condicions de misèria que marquen la legalitat “acordada” mitjançant la qual els treballadors vendran la seua força de treball per a proporcionar-se una vida miserable. I tots sabem que, amb el curs de la crisi històrica del capital, aquestes condicions seran a la baixa i deixaran fora als sectors més “afeblits” de la nostra Classe (dones, joves…).

Enguany tocava negociar un nou conveni i com a acompte a la negociació i per a traure pressió a una “olla carregada”, els sindicats convoquen una vaga que pretenien trair ràpidament. El 18 i 19 de juny els sindicats convoquen aturs del tot simbòlics, el mateix 18 es produeixen incidents (talls de trànsit, barricades…) per part de treballadors al marge dels sindicats. Tant és la por que una possible explosió obrera (tan potent com la del 2021) causa als sindicats, que la pròpia UGT es precipita a signar un acord pel seu compte que enfureix, amb tota raó, als treballadors. I aquests decideixen, massivament, continuar lluitant, mostrant un fort rebuig tant cap a la patronal com cap als sindicats (cap als quals també es dirigeixen les protestes i les manifestacions).

Des d’eixe moment la vaga (que ja s’ha tornat indefinida) és dirigida pels altres sindicats (els alternatius) a través de “assemblees sindicals” i s’allargarà durant tres setmanes amb un seguiment cada vegada més reduït, però amb una lluita pertinaç i tendent a la radicalització d’una banda important de treballadors, principalment del sector del metall, però també d’altres sectors.

Aclarir que aquesta vaga s’estén a més de 5000 empreses (moltes xicotetes subsidiàries del sector que ni tan sols estan regulades per conveni, en total afecta a prop de 30.000 treballadors) i que presenta reivindicacions tan bàsiques com: no als impagaments, regularització i pagament d’hores extres, compliment del (miserable) conveni… en paraules d’alguns treballadors les reivindicacions són tan bàsiques, com deixar de fer centenars d’hores extres per a poder arribar a un salari de 1000 €.

També cal assenyalar que la vaga té seguiment en els sectors d’oficines i neteges, la majoria de vegades regulats per convenis propis o sense convenis, així com l’enorme participació i radicalitat de treballadors emprats en empreses subsidiàries (xicotets tallers) que sense la força massiva de les grans empreses no poden iniciar la seua lluita. Aquests treballadors s’enquadraven en les estructures de CTM, principalment, i les seues reivindicacions passaven per ser reconeguts dins del mateix conveni que els seus companys.

Ressaltem alguns aspectes que han canviat en aquest interval fictici, de temps del capital, entre 2021 i 2025:

En 2021:

• La lluita va estar marcada per la intervenció dels sindicats majoritaris que ràpidament van capitalitzar una explosió obrera per a portar-la als llits de la negociació formal i formalitzada.
• No obstant això, en 2021 les assemblees van sorgir de manera autònoma i els sindicats es van ocupar a fons per a dominar-les i domesticar-les.
• Un aspecte molt destacable, per la seua significació, va ser l’aparició d’assemblees barrials com un conat d’extensió del moviment al territori, una fogonada de radicalitat que va ser prompte apagat, per la rapidesa en la gestió dels buròcrates de l’Estat i el capital i per la immaduresa de la Classe obrera, encara lluny de la seua autoconsciència.

En eixe moment escrivíem: “podem dir que els sindicats són el braç de l’Estat en la
classe treballadora, i no al contrari.”

En 2025:

La mateixa ineptitud sindical, sumada a una llarga llista d’humiliacions i el “calfament” dels treballadors per l’empitjorament de les seues ja pèssimes condicions de vida, ha propiciat que els sindicats grans (les estructures de gestió i negociació de la “força de treball”) s’hagen desmarcat i dissociat de la lluita. L’acord precipitat de la UGT (que pretenia resoldre la qüestió ràpidament i posa de manifest del costat de qui està) l’ha deixada fora de les mobilitzacions, sent rebutjada rotundament pels treballadors i al seu bessó de CCOO sense capacitat de reacció, per por de posar-se en solitari, enfront d’uns treballadors als quals tem.

Però els treballadors han continuat lluitant. En aquest sentit s’ha donat la situació contrària al 2021: si en eixe moment eren els treballadors els que prenien la iniciativa i els sindicats els qui lluitaven per arrabassar-li-la, ara són els treballadors els que reprenen la iniciativa que no van saber capitalitzar els sindicats grans. En part és una maduració dels propis treballadors, una crítica pràctica a les burocràcies de gestió sindical, però una maduració incompleta, ja que de nou la lluita ha tornat a sindicar-se amb altres estructures sindicals o parasindicals.

I és que, per a fer sindicalisme, no fa falta un sindicat gran, ni tan sols un sindicat, és
una funció arrelada en els propis mecanismes de gestió del capital i la seua capacitat per a cooptar la lluita de la nostra classe, domesticar-la i portar-la als abeuradors de la negociació i la democràcia.

El sindicalisme no precisa tant d’estructures com d’apuntadors disposats a posar-se en el lloc dels sindicats per a fer la seua funció: evitar coste el que coste una radicalització i extensió de la lluita, una maduració de la consciència de classe en la pràctica, que conduïsca als obrers cap al camí de la seua pròpia direcció autònoma de la lluita, un risc bàsic per al capital que no pot assumir.

El nou sindicalisme el tornarà a canalitzar cap a la lluita i posterior negociació (en aquest cas fallida) dins i a l’entorn del seu sector (millor si és de la seua fàbrica, millor si és el més aïllat possible de la resta de treballadors) i si eixe sindicalisme és de “esquerres i combatiu” el farà baix proclames amb més “empenta” i gestos més “durs”.

A Cadis eixe sindicalisme ha pres el control de la lluita amb sindicats més “combatius” com la CGT (etern aspirant alternatiu als sindicats de gestió majoritaris) influïda en la seua direcció a Cadis per elements trotskistes del Militant; i per organitzacions que van nàixer de les lluites autònomes, com la CTM, però que hui dia només poden desenvolupar una lluita sindical pròxima als treballadors més precaris, sense eixir-se del marc del sindicalisme.

És evident que encara estem lluny que els treballadors siguem capaços de dirigir i orientar les nostres lluites des de la independència, amb assemblees autònomes i un control total del desenvolupament d’aquestes, entenent que formem part d’un tot i que és més enllà del purament reivindicatiu on està la substància de la nostra lluita.

No és la primera vegada que els treballadors tirem de la tarima als sindicats majoritaris, ni és la primera vegada que automàticament es pugen els altres, el recanvi del capital, els suplents sindicals, a fer quasi la mateixa política, però amb molts més crits.

No és la primera vegada, i segur no serà l’última, que, contra els baliga-balagues de l’extrema esquerra sindical del capital, tornem a cridar: fora i contra els sindicats i el sindicalisme.

3. La funció sindical

Ja en 1866 en un discurs del consell general de l’AIT, Marx fa una crítica al caràcter limitat i contradictori del sindicalisme i planteja substituir la consigna: “una jornada justa per un salari just” per “abolició del sistema de treball assalariat” i això ho feia en el si de la I Internacional (AIT). No va ser d’estranyar que davant la Comuna de París els primers a abandonar el vaixell (els que no es van posicionar en contra, es van quedar al marge de la primera revolució proletària de la història) foren els sindicats.

L’associacionisme obrer ha sigut i és una necessitat de la nostra Classe enfront dels constants atacs i precarietat que patim. Respecte a eixa necessitat, el sindicat és un cosí borinot i consentit pel capitalisme.

Entenent i compartint, com a Classe que som, eixa necessitat de lluitar, de millora de les nostres condicions de vida, com a revolucionaris comunistes, no podem menys que plantejar unes certes qüestions que amb l’esdevenir dels temps s’han fet centrals i programàtiques respecte als sindicats i el sindicalisme.

Els sindicats no són revolucionaris, van ser òrgans d’enquadrament del proletariat i portadors d’un intent de reformisme que era sempre superat per l’evolució voraç d’un capitalisme que ens menja qualsevol pujada salarial o social per la mà de la inflació, l’accés a l’habitatge, les condicions de vida en els nostres barris… El que el sindicalisme fa, i el fa a la perfecció, és encarnar una funció general de negociació de la venda de la mà d’obra, és a dir, que el terme “venedors d’obrers” no és un insult, és una definició.

Malgrat el que diguen els taral·lirots del sindicalisme d’esquerra, no és una qüestió de bons o mals caps, o d’estructures més o menys burocràtiques, és una qüestió d’estar a favor o en contra del desenvolupament autònom i independent de la lluita de la nostra classe i entendre aquesta, com a comunistes, com una premissa programàtica.

4. Fi de la vaga, la repressió plana sobre els treballadors

I sense poder forçar una nova negociació més favorable, els sindicats CGT i CTM desconvocaven la vaga, després de més de 16 dies de lluita. La decisió es prenia el dimarts 8 de juliol en “assemblea sindical” i el dimecres els obrers tornaven al tall, engolint una derrota difícil de digerir.

Els motius de la fi de la vaga: cansament emocional i econòmic, un líder sindical refereix: “sabem que hi ha un límit humà que s’ha sobrepassat”. També és cert que cada vegada el seguiment era menor i que les “desercions” per pura necessitat eren diàries. Eixos “esquirols” (que el dia anterior estaven en la lluita) que no volien ser-ho, no podien seguir una lluita que s’allargava massa per al seu ànim i les seues escarides butxaques. Qualsevol que haja viscut una llarga vaga sap el que és això i en el sòl real de la lluita i la relació amb els companys, els molts problemes que genera i com corca i trenca la solidaritat.

És de lògica que una lluita que no s’estén i gana per a si a més vaguistes i/o treballadors i sectors que la secunden, tendeix a refredar-se i perdre’s. I això ens indica que tota lluita ha de tindre eixe horitzó i que les estructures sindicals (per radicals que es pretenguen) manquen de la capacitat i la perspectiva de donar-li-ho. Aquesta és una lliçó que la història ens repeteix una i mil vegades i que és difícil d’adquirir i menys en aquests moments en què la volta a una normalitat engrandida assola als companys de Cadis.

De res serveixen ara actes pomposos dels grups de l’extrema esquerra del capital, endolcint la realitat als lluitadors de la Classe obrera, és temps d’enfrontar dues qüestions: la solidaritat i el balanç de la derrota. I en eixe ordre.

Més de 23 detinguts hi ha hagut durant la vaga i continuen sumant en aquests moments. Els gossos de l’Estat, a instàncies d’aquest (que segueix gestionat per eixe govern d’esquerres i antifeixista), estan caçant vaguistes per tot Cadis, acusant-los de tota mena de barbaritats i demanant fins i tot presó per a ells. Aquest és un fet que ens competeix a tots, cal dir ben alt que la repressió cal combatre-la i assenyalar als seus responsables i en la mesura que siga possible impulsar accions contra la repressió, que també es dona en forma d’acomiadaments i llistes negres per als companys més significats.

I després, i aquest escrit pretén ajudar a això, fer el balanç necessari d’aquesta lluita, sense grandiositat ni autocomplaença, entenent les circumstàncies en les quals ens desenvolupem i les enormes dificultats del proletariat per a poder desenvolupar la seua lluita de manera independent, entenent-se com una Classe amb uns mateixos interessos. També entenent que fins a canviar d’arrel aquest món, tota lluita és una derrota (fins i tot quan es guanyen engrunes), però una derrota de la qual hem d’aprendre per a la pròxima lluita.

5. Lluites immediates i lluita de Classes

I per als qui ja estan pensant a dir que els nostres plantejaments són coses de setciències i mecanicistes, afirmem que hem d’estar en les lluites immediates: els comunistes hem d’estar en les lluites de la nostra classe com a classe i com a comunistes.

Sens dubte és en les lluites immediates on es forja la consciència (de minories en aquests moments històrics), on es viu la solidaritat i des d’on podem plantejar elements de clarificació política. I sens dubte és en aquestes lluites que la classe obrera s’adona que les estructures que mediaven la seua vida (sindicats) són meres barreres a la seua pròpia activitat.

Però també sabem que qualsevol “victòria” és parcial i temporal, que guanyar-li la partida a la patronal de tal o tal altre sector, és una cosa efímera i eteri, que es dissoldrà en l’esdevenir opressiu del propi capital, que en definitiva no seran més que derrotes a mitjà termini. La veritable victòria d’eixes lluites és el que aprenem d’elles, la qual cosa els obrers aprenen i incorporen inconscientment i que tornarà a sorgir en la pròxima lluita i el que algunes minories incorporen conscientment i passen a plantejar-se en una militància revolucionària.

En definitiva, sabem que res canviarà en realitat fins que no siguem capaços de canviar-ho tot, de qüestionar en la pràctica una relació desfavorable en el període històric actual. I quan això canvie, no ens conformarem que ens paguen les hores extres, llavors ho voldrem tot, com deia el “Vell”: l’abolició del sistema de treball assalariat.

Solidaritat amb els treballadors represaliats a Cadis!

Fora i contra els sindicats i el sindicalisme!

Visca la lluita autònoma i internacionalista del proletariat!

Balance y Avante

Barbaria

A 14 de juliol de 2025