Els arbres del turisme no permeten veure el bosc
La visió ideològica de l’esquerra del capital és idiosincràticament la de l’expulsió dels trets “negatius” del capitalisme per a mantenir un capitalisme petitburgès, sense les seves contradiccions internes, sense crisis, sense grans empreses ni concentració de capital, al cap i a la fi, un suposat retorn a un capitalisme menys “salvatge”.
Amb aquesta base de pensament, l’anàlisi de l’esquerra no és capaç de fer-nos entendre la causa real de l’empitjorament de les nostres condicions de vida. Per tant, cal fer una anàlisi marxista que vas donar d’aquestes posicions i visions allunyades de les nostres a l’hora d’entendre el món en el qual vivim i la seva superació.
Aquest estiu hi ha hagut una sèrie de discussions entorn del turisme, a més de manifestacions en les localitats amb una major massa de turisme i on la centralitat del capital s’adquireix d’aquest sector. Expressió d’això són les manifestacions a mitjan abril en l’arxipèlag canari, reunint desenes de milers de persones, les manifestacions a inicis de juliol a Barcelona o a les illes Balears a la fi de juliol.
Aquestes manifestacions són expressions d’una problemàtica real com pot ser l’augment cada vegada més aguditzat de la pobresa, la precarietat laboral, el cost cada vegada més elevat dels béns de subsistència; entre ells el preu de l’habitatge, el qual ha arribat a crear situacions com l’expulsió de més d’un miler de persones d’un càmping il·legal a Eivissa per l’elevat preu de l’habitatge a l’illa.
A partir d’aquestes problemàtiques reals, l’esquerra del capital, mitjançant una anàlisi vaga i errònia, construeix el seu discurs ideològic, establint al turista com el culpable de la misèria dels residents i les solucions en mesures a prendre per part de l’estat contra la massificació turística.
Per a començar l’anàlisi cal entendre que ni el turisme ni els turistes són la causa de les problemàtiques que ens imposa el capital, sinó que són conseqüència directa de les seves dinàmiques mateixes de desenvolupament, que només porten misèria i destrucció d’aquest món.
El desenvolupament del capital tendeix a la concentració d’aquest, és a dir, a mesura que el capitalisme es desenvolupa es dona un procés de concentració del capital, que es dona també de manera geogràfica, portant al fet que les zones on el desenvolupament de les forces productives és menor, acabin mercantilitzant el mateix espai metropolità o buidant-se. Exemple d’això poden ser la turistificació de l’Europa mediterrània i en el cas espanyol “l’Espanya buidada” com a contraexemple. L’impacte d’aquest procés sobre l’habitatge és immediat, perquè la mà d’obra va allí on es concentra el capital, a la recerca d’ocupació. D’aquesta manera, les ciutats que aconsegueixen atreure capitals d’alt valor agregat i tenir un dinamisme econòmic veuen apujar ràpidament els preus de l’habitatge perquè el proletariat acudeix a elles a la recerca d’un salari estable. Les que salin perdent en la competència entre regions només tenen dues opcions: vendre’s o morir. Aquelles que tenen un patrimoni natural o cultural, com ocorre amb les ciutats i pobles de la costa mediterrània o amb les illes, es vendran com a mercaderies turístiques. Les que no aconsegueixin estar ni en el primer ni el segon cas, com ocorre amb la major part de Castella o amb les zones colpejades per la desindustrialització, començaran a despoblar-se. Si el preu de l’habitatge no puja per la demanda de proletaris a la recerca de vendre la seva força de treball, ho farà pels lloguers vacacionals o el desenvolupament hoteler. L’única forma en què pot no pujar és en el context de la depressió econòmica. Així, com més es desenvolupa el capitalisme, com més avança la crisi del valor i amb ella l’atur i la precarietat, més tendeix a la seva concentració en punts concrets del territori, en perjudici d’uns altres, i més tendeix a apujar el preu de l’habitatge, hi hagi o no un augment del turisme en aquestes zones. El capitalisme no té punt mitjà: consisteix a créixer o morir. Però en tots dos casos, la situació de la major part del proletariat empitjora. No tenim un mal menor a triar, ni un model econòmic capitalista que proposar enfront d’un altre.
Els Estats no sols no poden detenir el desenvolupament del capitalisme, sinó que a més depenen d’ell. Les mateixes dinàmiques del capitalisme necessiten l’Estat com a àrbitre de joc en el mercat, que vetllarà per assegurar els interessos del capital en general encara que sigui a costa de petites regulacions per a controlar l’anarquia de la competència, però sempre sense colpejar l’acumulació de capital ni, per tant, modificar les tendències més generals del mercat. Així, les solucions reguladores proposades per l’esquerra del capital contra el turisme no podran evitar l’ascens del preu de l’habitatge. Si són agressives, comportaran una restricció de l’oferta i, per consegüent, un augment dels preus i una elitització del turisme que acudeixi a aquestes ciutats, però no desapareixerà la seva pressió sobre el preu de l’habitatge i l’ús del sòl. Si arribessin a ser encara més agressives, senzillament acabarien amb la principal font de recursos de la ciutat, entrant en crisi i expulsant a la seva població cap a llocs amb més oportunitats d’ocupació.
El preu de l’habitatge pujarà independentment del sector econòmic, sigui per causa de la turistificació o de la concentració de proletaris en algun altre sector més desenvolupat. L’única forma en què pot baixar és mitjançant un procés de despoblació, si la ciutat no aconsegueix adaptar-se al mercat en el procés de competència.
A causa d’aquests factors, les mobilitzacions, manifestacions i diverses accions activistes dutes a terme aquest estiu, demostren una expressió de malestar social real dins del proletariat, a causa d’una crisi cada vegada més aguditzada d’aquest sistema caduc històricament com a respostes davant l’augment del preu de l’habitatge i en general del cost de la vida.
Per contraposició, encara que siguin expressions de malestar dins de la nostra classe, el discurs ideològic que les vertebra només ofereix solucions vàcues. Un discurs equivocat en dues qüestions essencials.
D’una banda, les causes de la precarització de la vida; des de l’encariment de l’habitatge, l’alimentació i en general el cost de vida, una precarització i inestabilitat cada vegada major en els centres de treball fins a la “gentrificació” dels inexpugnables i perfectes “barris obrers” (llegeixi’s amb ironia). La causa d’aquests problemes no és ni el turista ni el turisme, sinó el capitalisme íntegrament, atès que és conseqüència del desenvolupament del mercat i les conseqüències en la vida del proletariat, de l’esgotament històric cada vegada major d’aquesta manera de reproduir la nostra vida de manera malalta anomenada capitalisme.
Per l’altra, s’individualitza en el turista el causant de la misèria, situant el problema en una forma de consum específica i no en les relacions de producció i explotació que vivim, que a més en aquest cas específic porta a una diferenciació perillosa entre els “locals” i els “de fora”.
D’aquesta manera l’arrel de la crítica, en comptes d’anar al burgès, la rep el turista que ve en Airbnb, el turista proletari que no té prou diners per a pagar un hotel i cerca l’opció més barata. De la mateixa forma, quan la crítica es dirigeix cap als expatriats en lloc de cap al turista, s’estableix una diferència entre la classe mitjana i alta estrangera i la nacional, com si l’augment dels preus de l’habitatge en els centres urbans fos millor si respon a la demanda dels catalans o dels mallorquins, en lloc de la dels francesos o alemanys. En aquesta mena de crítiques veiem dibuixar-se, una vegada més, el vell interclassisme nacionalista.
L’expulsió de proletaris dels centres urbans a causa de les raons anteriorment plantejades, porta a una resposta “barrionalista” per part de l’esquerranisme, que davant la problemàtica treu lliçons no tan sols insuficients, sinó incongruents i reaccionàries, basades en la nostàlgia d’un barri unit com una comunitat igual en interessos entre el proletariat i la petita burgesia local. La defensa del barri es converteix així en la defensa del petit capital contra el gran i en la idealització del passat, com si la vida de la nostra classe fos millor quan era explotada per la fàbrica o pel bar de tota la vida en lloc de pel McDonalds i la botiga de souvenirs. Els comunistes no volem detenir el desenvolupament del capitalisme per a una impossible marxa enrere. Tampoc volem defensar un model d’explotació del treball enfront d’un altre. Volem acabar amb el capitalisme i, per tant, amb tota forma d’explotació. Per a fer això, és necessari abandonar les crítiques que identifiquen a l’estranger (turista o expatriat) i a determinades formes de consum com l’enemic, en lloc d’entendre que el problema se situa en les relacions de producció d’un sistema malalt que només incrementa tendencialment la nostra misèria i empitjora les nostres vides.