Amadeo Bordiga: Prendre la fàbrica o prendre el poder?

Traducido por el Círculo Marx Lenin Luxemburgo

Les agitacions dels últims dies a Ligúria van ensenyar un fenomen que es repeteix des de poc amb una certa freqüència i que mereix ser destacat com a símptoma d’un estat d’esperit especial de les masses treballadores.

En comptes d’abandonar el seu treball, els obrers s’han apoderat, per a dir-ho així, de les fàbriques i han buscat fer-les funcionar per al seu propi compte o millor sense la presència dels principals dirigents. Això vol dir sobretot que els obrers s’adonen que la vaga és una arma que no respon a totes les necessitats, especialment en unes certes condicions.

A través els perjudicis causats al mateix obrer, la vaga econòmica exerceix una acció útil del treballador pels danys que la cessació del treball causa a l’industrial amb la disminució del producte del treball que li pertany.

Això en les condicions normals de l’economia capitalista, quan la competència amb la seva relativa baixa dels preus obliga a un creixement continu de la mateixa producció. Avui dia, els peixos grossos de la indústria, especialment els de la metal·lúrgica, surten d’un període excepcional durant el qual van realitzar guanys enormes amb el mínim d’esforços. Durant la guerra, l’Estat els facilitava les matèries primeres i el carbó i era al mateix temps l’únic comprador; el mateix Estat, amb la militarització de les fàbriques, atenia la rigorosa disciplina de les masses obreres. Quines millors condicions somiar per a aconseguir un bon balanç? Avui aquesta gent ja no està disposada a enfrontar les dificultats causades per la falta de carbó i de matèries primeres, per la inestabilitat del mercat i per l’agitació de les masses obreres; no estan particularment disposats a acontentar-se amb guanys modestos, en les proporcions en les quals les realitzaven abans de la guerra, i doncs en menor proporció.

Perquè no es preocupen de les vagues, que no els desagraden, tot i que protesten en paraules contra la insatisfacció i les pretensions absurdes dels obrers.

Aquests últims dies, els obrers han entès, i la seva acció per a apoderar-se de les fàbriques així com la continuació del treball en lloc de la vaga l’ha demostrat, que no volien parar el treball i que no volien treballar com els patrons se’ls deien. No volen més treballar per compte d’aquests últims, no volen més ser explotats, volen treballar per a ells-mateix, és a dir per al sol interès dels obrers.

S’ha de tenir en compte seriosament aquest estat d’esperit que es desenvolupa cada vegada més; simplement volguéssim que no s’extraviessin en falses solucions.

Es va dir que on existien consells de fàbrica, aquests havien funcionat assumint la direcció de les fàbriques i fent continuar el treball. No voldríem que la convicció que, desenvolupant la institució dels consells de fàbrica, seria possible prendre possessió de les fàbriques i eliminar els capitalistes, pugui apoderar-se de les masses. Seria la més perillosa de les il·lusions. Les fàbriques seran conquistades per la classe dels treballadors – i no pels obrers de la mateixa fàbrica, la qual cosa seria fàcil, però no comunista – només quan la classe treballadora en el seu conjunt s’hagi apoderat del poder polític. Sense aquesta conquesta, la dissipació de les il·lusions serà efectuat per la Guàrdia Real, els Carabiners, etc., és a dir per la màquina d’opressió i de força que posseeix la burgesia a través del seu aparell polític de poder.

Els intents continus i obertures de la massa treballadora que s’esgota quotidianament en esforços parcials han de ser canalitzats, fusionats, organitzats en un sol, únic, esforç que mira a colpejar directament el cor de la burgesia enemiga.

Aquesta funció no pot i no ha de ser exercida sinó per un partit comunista, la qual cosa no ha de tenir un altre objectiu, en l’hora actual, que destinar tota la seva activitat a tornar les masses treballadores sempre més conscients de la necessitat d’aquesta gran acció política sent ella la sola via per la qual es pot arribar directament a la possessió de les fàbriques, i que, procedint d’una altra manera, s’esforçarà en va de conquistar.

A. Bordiga, « Prendere la fabbrica o prendere il potere ? » II Soviet, 22 de febrer 1920