La força de l’aiguamoll: contra tot nacionalisme

El més destacat de la situació a Catalunya durant els últims anys no ha sigut la mobilització permanent, el nombre de persones que han participat en ella o el contingut de les reivindicacions. El més destacable és l’absència d’una contestació inequívoca al Procés que no vingui des de posicions nacionalistes espanyoles, en un joc de miralls entre imatges reaccionàries. Les oposicions fermes, des de posicions de crítica social i revolucionàries, al moviment nacionalista català es podrien comptar amb els dits d’una mà, sempre limitades a posicions de companys aïllats.

Ben podríem dir que el Tsunami ha afectat sobretot les files de qui haurien d’haver-se oposat de manera inequívoca. El que queda de tot això és un panorama desolador i una demostració més de la insubstancialitat i buidor de la crítica social d’avui dia.

Deia Paul Valéry que ja està tot dit, però que la gent té tan mala oïda que cal repetir-ho de nou. No és agradable recordar veritats de “Perogrullo”.

L’anomenat conflicte català té el seu origen en les disputes entre les oligarquies i burgesies de Barcelona i Madrid. És a dir, en com es reparteixen la plusvàlua i els beneficis entre aquests grups mafiosos en un període de recursos escassos i de profunda crisi i transformació del capitalisme mundial.

El procediment d’apel·lar al sentiment d’identitat nacional és el mode segur de garantir-se el suport d’importants sectors socials i el control absolut de tot el moviment, són les seves regles de joc, i l’antídot més eficaç per exorcitzar del que realment aquesta gent tem més: la lluita de classes. Per a tants grups anarquistes i autoproclamats llibertaris els hauria de bastar donar una ullada al passat per veure com actua aquesta mateixa burgesia quan els de baix s’atreveixen a qüestionar les relacions socials: sang, foc i metralla. Pensar en estar en el mateix bàndol d’aquesta gent hauria de fer reflexionar als nostres «antisistema», però aquesta veritat tan elemental segueix jugant a l’amagatall amb ells.

Cal tenir molt estómac per no sentir nàusees veient abraçar-se a tal Fernández (d’una tal CUP) a Artur Mas, una icona de la més reaccionària i corrupta oligarquia catalana. Despullats de l’accessori, és a dir, de la política antiobrera i repressiva de Mas, el que uneix a ambdós en representació de les seves respectives bandes és una mateixa Pàtria. Així està el món dels «antisistema».

La burgesia catalana s’ha recolzat en les anomenades classes mitjanes (funcionaris, professionals dels sectors «avançats», la intel·lectualitat acadèmica, estudiants, etc.) colpejades per la crisi i fàcilment susceptibles de convertir-se en una massa amorfa. Són el ximple útil de la societat capitalista, les capes que absorbeixen de manera natural tota la ideologia del sistema, amb els seus rituals a la productivitat, la innovació, la modernització i la seva trasteria tecnològica.

Que totes aquestes persones se sentin concernides i visquin amb passió el seu compromís nacionalista no treu perquè tota la mobilització hagi estat organitzada, orquestrada i executada des de dalt. I a toc de xiulet.

No és un moviment de base, on l’autoorganització i la creació d’un programa d’acció, encara que fos amb debilitats, hagi sorgit d’un profund teixit social. Qui estan al lloc de comandament han utilitzat el que els resulta consubstancial a la seva naturalesa i està en consonància amb els seus objectius reaccionaris: la part de l’aparell d’estat que controlen. És a partir del Govern, amb les seves Conselleries, els mitjans de comunicació públics i els que subvencionen, les universitats, fins i tot amb l’aquiescència dels cossos repressius, com s’ha anat tramant el Procés.

Les organitzacions de la societat civil com Òmnium i l’ANC són satèl·lits vinculats a la iniciativa de l’aparell d’estat, tot i que Òmnium vingui d’una llarga trajectòria, i s’han anat engreixant a l’ombra dels pressupostos generals de la Generalitat. Els mateixos organismes de «base» com els CDR o més recentment el «Tsunami Democràtic» gestionen uns recursos organitzatius i tecnològics molt per sobre del que és habitual en aquests tipus de moviments, enllaçant simultàniament les seves accions amb l’aparell institucional de l’estat.

Per si tot això no fos prou significatiu, amplis sectors de la patronal són els més aferrissats lluitadors de la causa. El moviment és marcadament interclassista. A les manifestacions van junts el president de la patronal del sector sanitari (el mateix que en el govern d’Artur Mas va intentar destruir en benefici propi el sistema de sanitat pública) amb els treballadors sanitaris, el propietari de la major multinacional catalana (el de «Endavant, sense por President») i els seus treballadors precaritzats fins a l’extenuació.

Són temps difícils, temps de desmemòria. Contemplant una melé informe de tipus amb banderes vermelles i vermellnegres al costat dels seus empresaris, sostenint una “vaga de país” subvencionada per l’estat i la patronal, és un espectacle devastador. Fins i tot arribem a trobar a faltar la dignitat dels vells reformistes, com August Bebel, quan en el parlament alemany va ser aplaudit per la bancada conservadora i deia pels seus endins “Que hauràs dit, vell Bebel”. Com hem pogut observar els nostres “Antisistema” i Humanistes no tenen aquesta capacitat de vergonya.

No atorguem a l’Estat el dret a destruir a cap persona. Detestem el sofriment infligit als individus, el sadisme punitiu de l’Estat, molt més mitjançant penes de presó. Per això no ens alegrem de l’empresonament de ningú. Una de les tasques d’una societat solidària serà abolir aquest mecanisme de relació.

Justament per això a l’hora d’analitzar l’empresonament dels líders independentistes el primer que s’ha de dir és que ells abans de ser empresonats van ser carcellers. La sanya en la persecució contra els joves que van envoltar el Parlament, i de mil conflictes que s’han donat durant aquests últims anys, expressa la seva naturalesa social i, perquè no, psicològica. Si algú té dubtes només cal recórrer a la premsa i veure que deien alguns empresonats i els seus advocats sobre tots aquests esdeveniments.

Però s’ha de reconèixer que ells no incorren en cap contradicció: estan disposats a utilitzar tota la potència repressiva de l’aparell de l’Estat per preservar aquesta societat. Ho diuen per activa i passiva, el que volen controlar totalment aquest aparell. Fins a on els hi ha sigut possible en la seva acció de govern, han orientat els esforços de la policia patriòtica (els Mossos) en aquella direcció: prioritzar el control dels sectors socials que poguessin posar, tot i que fos de forma limitada, en qüestió l’ordre social: grups anarquistes, ocupacions, conflictes laborals descontrolats, associacions en defensa de les condicions de vida, etc… És a dur, orientats a la repressió social.

Fins i tot sentint empatia amb la seva condició personal, s’hauria de dir de forma clara que aquests presos “No són els nostres presos”: perquè el que ens han aplicat en el passat, ens ofereix el present i ens tenen reservat pel futur és la mateixa repressió de la qual ells són víctimes ara.

Algú pensa que és casual que la majoria dels nacionalistes condemnats estiguessin en homenatges dels germans Badía? Hi cap un acte simbòlic més explícit? Arribats a aquest punt, no volem que hi hagi cap mena de dubte: nosaltres reivindiquem als que van fer justícia amb els Badía.

El nacionalisme és reaccionari i excloent, el català no menys que l’espanyol, i és absolutament incompatible amb una proposta de transformació social que respecti la igualtat i les diferències culturals sense convertir-se en entitats estatals. El que ve de rebut en el moviment nacionalista català, i molts prominents dirigents no ho amaguen, és la destrucció d’una comunitat real multilingüe i multicultural. És bo advertir-ho ara, abans que els trets nacionals “veritables” siguin imposats amb procediments violents. No haurien de sorprendre a ningú, al cap i a la fi, el moviment nacional català és part de l’auge dels nacionalismes a tot el món, especialment a Europa. És amb aquests, i no amb les revoltes de Xile, el Líban, Haití, Hondures, etc… que cal emparentar al nacionalisme Català. Donant-li coherència al conjunt de la situació mundial.

Fins i tot quan s’enfronta violentament a la policia, en algunes ocasions els Mossos són considerats dels “nostres”, no aporten una perspectiva alliberadora. Contràriament a l’apel·lació de molts grups anarquistes i persones del món llibertari, no considerem la lluita amb la policia un valor en si mateix. El que dona sentit revolucionari a un enfrontament amb l’aparell repressiu de l’Estat és que amb institucions es desitja substituir a les que es combat. És ridícul pensar que els qui han impulsat i dirigit tot el moviment nacionalista tingui ni el més mínim propòsit de donar-nos quelcom diferent del que ja existeix. Això sí, sota una altra bandera.

L’enfrontament amb l’estat no és un simple exercici d’alleujament personal, com qui va al gimnàs.

No s’ha de fer molta memòria per a recordar com nombrosos moviments reaccionaris han combatut contra la policia, fins i tot de forma aferrissada.

Seguint la dita dels revolucionaris que ens van precedir, que el nostre major enemic és la nostra pròpia burgesia, la nostra oposició al nacionalisme català és frontal. I ho és per motius de principis. La societat que ens proposen és la mateixa en la qual estem i com podria ser quelcom tan diferent si ja són els amos del que hi ha.

Les tasques que tenim enfront nostre no tenen res a veure amb la construcció de nous Estat-Nació, aquest indici regressiu que la burgesia i el capital agiten en determinades zones del món, expressa la seva profunda decadència social.

Hi haurà qui pensi en els tacticismes, en no separar-se del moviment, en combatre certes debilitats i influir en certs sectors, en no llençar el nen amb l’aigua brossa. Lluny d’aconseguir resultats el que s’aconseguirà és degradar la perspectiva alliberadora, introduint com a bons conceptes i pràctiques que son part del Capital. No hi ha dreceres. Només compta afrontar la situació amb honestedat i claredat.

L’única tasca en què ens sentim concernits és en lluitar contra aquesta societat del treball assalariat i la llei del valor, de l’Estat i les jerarquies, de la destrucció de les societats i de la naturalesa, de la ferotge repressió contra els que gosen queixar-se, de la mercantilització de totes les facetes de la vida.

Avui, aquí, per posar en marxa aquesta perspectiva, tot i que sigui modestament, passa per combatre sense ambigüitat al nacionalisme català.