[Volant] ByA y Barbaria – A la merda el Parlament i les seves lleis. Per un veritable moviment autónom del proletariat
Descarregar aquí
Aquestes darreres setmanes, la brutalitat del capital s’ha fet notar en tota la seva cruesa amb el suïcidi d’una dona desnonada i el terrible desallotjament d’una altra. Situats en una mar de constants agressions i de famílies que són desposseïdes de les seves precàries llars, aquests esdeveniments reescalfen un clima social sobresaturat per un continu de misèries i repressió per part dels polítics-gestors dels interessos dels rics.
Tot això ha desencadenat mobilitzacions on hi convergeixen un cansament i preocupació general real de la gran majoria treballadora, amb els dirigents polítics i sindicals que basen la seva actuació en canvis legislatius i esperances parlamentàries, amb «pressió des dels carrers» o sense.
Partim del fet que aquests canvis són irreals. El mateix sistema que genera la misèria no pot, ni encara que volgués, frenar un mecanisme automàtic que respon a les seves pròpies lleis d’acumulació mercantil. Per molt que ho neguin els reivindicadors de drets morts, en aquest sistema regit pels diners, l’habitatge —conjuntament amb totes les necessitats humanes— és una mercaderia, i continuarà sent així mentre sobrevisquem sota les botes d’aquest sistema.
Enfront de les mobilitzacions que s’estan esdevenint, amb la Puerta del Sol com a epicentre d’aquestes, hem de plantejar tres qüestions bàsiques i necessàries per a començar a parlar d’un moviment real de classe:
- El problema de l’habitatge n’és un més entre molts, i tan sagnant com tots. La pujada brutal i imparable dels preus; el treball precari i inestable, amb salaris que no garanteixen ni la subsistència; la repressió dels migrants i la població en general; una dreta i una esquerra que es reparteixen la feina per a gestionar i reproduir diàriament la nostra pobresa… tots ells formen part d’un mateix problema: les relacions socials que se’ns imposen, és a dir, el capitalisme.
- Les lluites separades contra tal o tal altre fenomen i que no es plantegen la seva unitat estan condemnades a la derrota. En aquests moments hi ha lluites i vagues —com la del personal docent de la Comunitat de Madrid— que necessàriament han de confluir amb les mobilitzacions de l’habitatge per a donar un sentit general a la lluita.Sovint, es plantegen les actuals mobilitzacions com una superació del 15M. A diferència d’aquestes, el 15M partia d’una visió general on cabien totes les problemàtiques en una mateixa, encara que això no fos una cosa tothora conscient. Això caracteritza a tot moviment de classe, fins i tot als més febles: l’extensió i la generalització dels seus fins. Perquè aquestes mobilitzacions es converteixin veritablement en un moviment de classe, perquè superin de veritat els límits ciutadanistes del 15M i demostrin que aprenem de les nostres derrotes, és imprescindible que s’estenguin i es generalitzin, i que conflueixin amb les diferents lluites que sorgeixin estatalment i internacionalment. Però això no pot forçar-se amb consignes ni amb fórmules organitzatives. Només ho aconseguirem si superem la lògica de les demandes parcials, que ens separen els uns dels altres, i anem a l’arrel comuna dels nostres problemes.
- Però això no servirà de res si no tenim les regles del nostre propi moviment. És fonamental que la lluita es dirigeixi i s’orienti des de les assemblees, que les assemblees es converteixin en els òrgans de la lluita autònoma del proletariat i que no permetin que ningú decideixi per elles el curs a seguir. Perquè són l’espai unitari des d’on es pensa, s’organitza i s’actua, tot al mateix temps. Amb elles evitem que la nostra activitat sigui dirigida per organismes partidaris i sindicals que tenen els seus propis interessos.
Hem d’aprendre de la capacitat que han tingut els sindicats per aturar la vaga d’Airbus, malgrat l’oposició de molts treballadors i treballadores en les assemblees. Sense assemblees territorials amb capacitat decisòria, que organitzin el moviment i expressin la potència unitària de la nostra classe, qualsevol convocatòria de vaga general no serà sinó l’enèsima repetició de les processons sindicals, feta per a convertir als venobrers, els mateixos que sancionen la nostra precarietat amb la reforma laboral i la nostra misèria amb la reforma de les pensions, en els legítims representants de la «pressió popular» al govern. No volem la vaga general de CCOO i UGT, palmada per l’esquerra i extrema esquerra del capital. Volem la vaga de masses dirigida per les assemblees territorials, les úniques cèl·lules que poden compondre un veritable moviment massiu que superi la violència i les condicions de misèria a les quals ens sotmet aquest sistema.
Mentre no ens fem càrrec de les nostres lluites, sense intermediaris, sense deixar-la en mans de polítics i sindicalistes, sense cap confiança en lleis i parlaments, només podem anar de decepció en decepció, sense trobar la consciència del que som i la potència històrica de la nostra lluita com una única classe mundial.