Declaració Internacionalista sobre la situació mundial
Entrem en un període en el qual s’acceleren i accentuen els temps històrics. Un moment frontissa entre l’erosió de la contrarevolució de la dècada dels vint del segle passat, que ja va viure una sacsejada en els anys 60 i 70, sacsejada que va confirmar la caiguda dels governs estalinistes de l’Europa de l’Est (les nacions del mal anomenat “socialisme real”, que en realitat eren nacions capitalistes) i la revolució esdevenidora. A més, les contradiccions del capital, temporalment atenuades mitjançant la socialització del capital i la II Guerra Mundial, van esclatar finalment en els 70 i des de llavors els problemes de sobreacumulació de capital s’han accentuat. El capitalisme ha llançat els seus problemes cap al futur, agreujant la dimensió i la densitat de la crisi que travessa. El capitalisme ha buscat solucionar aquests problemes a través de l’increment del deute dels Estats i el desenvolupament del capital fictici en els mercats financers. Però això són bombes d’oxigen a curt i mitjà termini que preparen crisis cada vegada més agudes, com ja es va veure en la crisi del 2008. I és que la base sobre la qual se sustenta el moviment del capital, la producció de valor, es veu soscavada per la substitució de treball viu per treball mort (capital constant). L’accentuació de la crisi del capitalisme es veu acompanyada pel declivi general de la potència hegemònica eixida de la II Guerra Mundial, els Estats Units, i l’ascens de la potència que disputa el poder mundial, la Xina. Assistim tendencialment, tant en el terreny econòmic com en el militar, a la conformació de dos blocs imperialistes al voltant de les dues potències assenyalades abans. Ara bé, la futura guerra generalitzada no tindrà l’efecte benèfic per al capital que va tindre la guerra mundial passada sobre el capitalisme, ja que les bases sobre les quals descansa l’acumulació del capital són cada vegada més estretes. A tots els elements crítics anteriorment definits cal afegir la catàstrofe ecològica, que el capitalisme genera endogenament per la seua natura depredadora i productivista. A més, una de les contratendències per a superar els problemes de valorització de capital, suposa ampliar els mercats i, per tant, la producció i distribució de mercaderies, per la qual cosa es precisarà per a això cada vegada més energia i matèries primeres.
Tots aquests elements són els que produeixen una polarització social que és cada vegada més marcada. Marx havia assenyalat que una època de revolució social s’inicia quan les relacions socials de producció es converteixen en una trava per al desenvolupament de les forces productives, de la producció de riquesa social. Doncs bé, estem entrant en eixa època, una època frontissa entre la contrarevolució passada i la revolució futura. Òbviament Marx sabia que època o era revolucionària no són el mateix que situacions revolucionàries o revolucions. Estem assistint al desenvolupament de diferents rebel·lions i revoltes en els últims anys, molt confuses respecte a les seues perspectives polítiques i de classe (com no podia ser d’una altra manera), però que permeten reobrir l’experiència històrica del proletariat, el sorgiment de minories revolucionàries i la intervenció de les minories comunistes en aquests processos. És en aquest context en el qual ens sembla molt important intervindre, tractant d’ajudar en la clarificació programàtica i de posicions polítiques. Per això redactem aquesta presa de posició comuna entre els nostres tres grups comunistes internacionalistes.
Tendència mundial a la guerra imperialista
D’un extrem a un altre del planeta—del Caucas a l’Àfrica Central, del Llevant a les aigües de la Mar de la Xina Meridional—el capitalisme ho cobreix tot amb una sèrie de conflictes intractables i sagnants, mentre prepara el terreny perquè esclaten nous conflictes que prometen, per la seua destructivitat i la seua mera escala, empetitir als actuals fins a la més absoluta insignificança.
Ja hem vist, fins a la nàusea, les horribles imatges en televisió i en Internet: les fosses comunes, els quilòmetres d’enderrocs -una visió apocalíptica del futur que aquest sistema ens té reservat-, les famílies senceres destrossades per les bombes, els xiquets xicotets que mai creixeran per a tindre cap mena de futur perquè han sigut cremats vius o executats a sang freda per trets de franctiradors… Des de Gaza a Síria, de Sudan al Congo, la brutal i inhumana guerra capitalista amenaça amb extingir les condicions de vida de la nostra espècie.
I darrere d’aquesta extinció massiva de vida humana, darrere d’aquesta carnisseria organitzada que els nostres explotadors i botxins encara es dignen a nomenar «civilització», està la dictadura impersonal del capital, cada vegada més totalitari en la seua estructura, que recompensa i dona raó de ser a la matança i a la crueltat actualment exhibides.
Totes les grans potències imperialistes mundials i regionals, així com els seus aliats de blocs «més xicotets» i menys poderosos, impulsades per la necessitat de conquistar nous mercats per a l’exportació (en els quals bolcar els excedents de mercaderies), noves fonts de matèries primeres i força de treball (per a reduir els costos de producció, per a salvaguardar i avançar la seua posició dins del sistema econòmic mundial, amb la finalitat de poder fixar les condicions d’intercanvi en el seu exclusiu benefici), participen amb gaubança en els banys de sang que ens envolten mentre conspiren per a organitzar els del demà.
N’hi ha prou amb donar una ullada a alguns dels principals escenaris dels combats actuals per a veure clarament el que està ocorrent.
Davant l’amenaça militar creïble d’un gran adversari regional com Rússia, els Estats Units i la seua coalició d’Estats europeus integrats en l’OTAN han demostrat la seua dedicació a desgastar a les forces enemigues proporcionant suport tècnic, armamentístic i d’intel·ligència a Ucraïna en un conflicte la conclusió del qual sembla cada vegada més inevitable.
Malgrat la condemna majoritària en el moment de la invasió i del règim de sancions, les pitjors conseqüències de les quals s’assembla haver evitat gràcies a una combinació d’astuta política monetària i ingressos constants procedents de les exportacions de petroli i gas natural, Rússia aparenta estar ben posicionada per a guanyar eixe conflicte, al mateix temps que continua sent capaç de projectar suficient poder en l’exterior per a moure les seues «peces d’escacs» i continuar complicant-li la vida als seus adversaris imperialistes.
D’altra banda, els Estats del Sahel (Mali, Burkina Faso i Níger), els governs militars del qual acabats d’encunyar -producte d’un prolongat conflicte armat intern contra la insurrecció islamista/salafista- compten amb l’assessorament de mercenaris russos en oposició al bloc de la CEDEAO (Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental), més alineat amb els Estats Units i la UE. A més, Rússia ha forjat estretes aliances amb l’Iran, que continua sent un dels seus principals proveïdors d’armes, i amb Corea del Nord, amb qui ha signat un tractat de defensa mútua i que recentment ha enviat uns 10.000 soldats per a ajudar a Rússia a reprendre el control de Kursk.
Mentrestant, la guerra d’Israel a Gaza continua ampliant-se, amenaçant amb embolicar i arrossegar no sols als Estats Units, el seu Estat patró, sinó també als seus aliats europeus d’una forma o una altra. De breus i limitats intercanvis de coets amb Hezbollah en el sud del Líban, l’ofensiva israeliana ha passat ara a bombardejos totals de blocs d’apartaments, pobles i altres zones de Beirut, amb el resultat de més de 3.000 morts i el desplaçament de quasi 2 milions de persones, aplicant al Líban les mateixes tàctiques de guerra total que ha estat duent a terme a Gaza sense final a la vista.
Com a teló de fons de totes aquestes morts, Iran i Israel es continuen llançant l’u contra l’altre mortífers atacs amb míssils, pujant per l’escala de l’escalada fins a arribar a la guerra oberta, amb Israel colpejant no sols contra operatius iranians, milícies xiïtes i altres grups proxy en el Mitjà Orient, sinó també dins del mateix Iran. Un Iran que respon de la mateixa manera, llançant atacs coordinats dins d’Israel que desborden els seus sistemes de defensa antimíssils i que requereixen el suport aeri estatunidenc per a mitigar-los.
L’intercanvi armat entre dues grans potències regionals—Israel i Iran—es va intensificant cada dia i, després de mesos d’atacs aeris israelians contra Hezbollah i les forces armades sirianes que van afeblir la posició del govern ací, va acabar obrint una bretxa perquè les forces rebels dugueren a terme un atac llampec contra Damasc. El règim d’Assad, que ha governat el país amb mà de ferro durant més de cinquanta anys empresonant i assassinant a l’oposició, és naturalment odiat per la població civil, la qual ha patit de manera inimaginable en una guerra civil que dura ja una dècada, un conflicte responsable de més de 500.000 morts.
No obstant això, el nou govern “de transició”, format per combatents islamistes amb vincles a Al Qaeda i ISIS, no serà millor en última instància i, de fet, la situació interna a Síria podria agreujar-se. Fins i tot podria reavivar-se la guerra civil degut als continus enfrontaments entre grups armats amb diferents suports externs: ja siguen les milícies kurdes del PYD/PKK patrocinades pels Estats Units en el nord de Síria, l’Exèrcit Sirià Lliure recolzat per Turquia o grups xiïtes amb suport de Teheran. En el Mitjà Orient, com a tot el món, el capital rugeix i exigeix sacrificis. La seua fam no s’assaciarà per molts innocents que es posen sota terra.
A més, estan els continus esforços de «contenció» cap a la Xina, que han portat als Estats Units i als seus aliats a signar tractats de defensa mútua i de suport armamentístic amb Índia, Corea del Sud, Japó, Indonèsia, Filipines i Austràlia, entre altres països, mentre treballen incansablement per a impedir que la Xina aconseguisca el seu estatus de potència regional i es convertisca en un actor principal en la geopolítica mundial.
I per damunt de tot això, com una proverbial espasa de Dàmocles que penja sobre el cap de tota la humanitat, flota l’espectre de la guerra generalitzada que amenaça amb convertir-se en holocaust termonuclear a cada moment. La situació de la nostra espècie mai ha sigut tan greu com ara, i és el món del capital i de la mercaderia el responsable.
La posició dels internacionalistes
Existeix una amenaça latent d’extinció de la nostra espècie. La potència material de processos d’extermini en massa de proletaris en la competència mundial s’organitza d’una manera cada vegada més tecnificada, i per tant tendeix a arrossegar àrees més extenses a les seues dinàmiques destructives. Per això ens trobem davant una dinàmica que suposa la crisi de l’ordre capitalista mundial i es prepara a través de la configuració tendencial de dos blocs imperialistes entorn dels Estats Units i a la Xina. I tots els Estats existents o en formació tendeixen a alinear-se a partir d’aquesta situació general. Enfront dels mites burgesos no és possible cap sobirania política i econòmica en el món del capital i totes les forces s’alineen al voltant d’algun imperialisme major. Basta veure l’exemple del Kurdistan sirià, que es proclama “anarquista” i fins ara s’ha aliat amb els Estats Units.
Davant això només podem plantejar una eixida. L’associació de la classe obrera per fora dels organismes estatals polítics i sindicals. Aquests organismes en el millor dels casos paralitzen políticament a la classe, redueixen la seua acció a la cerca d’una millor posició dins d’aquesta societat i propaguen consignes pacifistes. I, en el pitjor dels casos, organitzen el procés pel qual la classe obrera és arrossegada a la defensa de les nacions en les massacres. Enfront d’això, el proletariat ha d’advocar pel derrocament de l’autoritat burgesa (independentment de la seua forma republicana o monàrquica, del seu partit governant, dretà o esquerrà, de la seua relació amb la religió, ja siga laica, islàmica, cristiana, jueva…, de les seues lleis i drets…) i la seua substitució per la dictadura proletària, la Comuna o semiestat. Així s’iniciarà un procés de dissolució de totes les fonts de separació de l’existència i producció humanes, acabant amb la propietat privada, les mercaderies, els Estats, les nacions i les classes socials i, per tant, amb les guerres i els exèrcits.
La nostra crida és al vell talp que, enfront de l’amenaça que plana sobre el planeta, ha de rosegar les arrels d’aquesta civilització que impedeix reconéixer-se i afirmar-se a la classe revolucionària. Una classe revolucionària que s’expressa com la força de dissolució d’aquesta antiquada societat i que transformarà la guerra imperialista en guerra civil. Per a això cal que la classe treballadora trenque la separació entre economia i política, entre la lluita per les seues condicions de vida i la lluita contra el poder col·lectiu de la classe capitalista (l’Estat) i que les vagues corporatives donen pas a la vaga de masses, forma generalitzada de lluita que en la seua extensió territorial li permetrà construir els seus propis òrgans revolucionaris. Fins llavors, els comunistes, sector més destacat del proletariat, diferenciat dels altres proletaris només perquè en tots els conflictes que aquests travessen sempre defensen els interessos generals i històrics del conjunt de la nostra classe, han de rebutjar, encara que siga a contra corrent, tot compromís polític amb els diferents blocs nacionals i la ideologia del mal menor. I han de donar suport al sabotatge al militarisme i la deserció en tots els fronts (la guerra a la guerra). Per això és important la defensa d’una perspectiva de derrotisme revolucionari que entenga que l’enemic no està simplement al nostre país, sinó en el conjunt de la burgesia mundial en qualsevol de les seues diferents faccions.
“La política imperialista no és obra d’un Estat qualsevol o de varis, sinó que és producte d’un determinat grau de maduració en el desenvolupament mundial del capital, un fenomen internacional per naturalesa (…) i del qual cap Estat pot sostraure’s.» (Rosa Luxemburg, Fullet de Junius).
Balance y Avante
Barbaria
Liga de los Comunistas Internacionalistas
A 4 de gener de 2025