Perquè a nosaltres no ens callaran, nosaltres parlarem pels nostres morts.

No. Ho sabem bé. Els centenars de morts i desapareguts no són producte de la naturalesa descontrolada. No és el resultat d’una fatalitat davant la qual res es podia fer.

No ens acontentem amb l’explicació “meteorològica”, els litres caiguts, els rius desbordats…

Les causes són profundes, tenen a veure amb els fonaments del capitalisme: com amuntega als treballadors en zones marginals i de menor renda de les ciutats per a explotar-los millor, o com protegeix i privilegia l’activitat productiva i comercial, sense importar-li deixar a totes les persones desprotegides, a l’atzar de la seva sort enmig del temporal.

També estan els seus “gestors”, diferents gossos amb el mateix collaret. En aquesta ocasió, aquests merdes, aquests inútils, es diguin Mazón o Sánchez, més algun Borbó, sumen als seus títols habituals de lacais el ser responsables de les morts i la tragèdia viscuda. No ens oblidarem els seus noms, i en la primera ocasió els hi ho farem pagar.

CRONOLOGIA DE LA CATÀSTROFE

Tant el servei meteorològic com la confederació hidrogràfica van preveure la catàstrofe. El dimarts 29 d’octubre, les pluges torrencials saturaven les conques seques, desbordaven rius i barrancs, arrasaven i negaven en aigua i llot gran part de la Horta-Sud de València. La tragèdia estava servida.

Des d’aquest moment, i sense cap previsió per part de l’Estat (autonòmic o central), són els veïns els qui salven a veïns i ajuden en les tasques més elementals. Sense aigua i sense llum sobreviuen i s’autoorganitzen davant l’absència de “govern” i les seves “forces” militars i policials. Els testimoniatges que ens arriben són escruixidors, però també heroics: persones i famílies que se secunden, fins i tot posant en joc la seva vida, i fan que el desastre no sigui encara major.

El divendres 1 de novembre, les “autoritats” i les seves “forces” segueixen sense aparèixer, però la solidaritat de la gent es fa manifesta d’una forma extraordinària. Milers de persones s’autoorganitzen des de la ciutat de València i baixen en columnes a peu als pobles de la Horta a ajudar, a portar aigua i menjar, a secundar amb el seu alè als seus iguals. L’Estat s’alarma, i comença a dificultar la solidaritat, a tractar d’estructurar-la i donar-li la forma que precisa per als seus interessos. Comença a desorganitzar la solidaritat en forma de voluntariat, i de manera catastròfica (com no pot ser d’una altra manera en mans de l’Estat capitalista) intenta desarticular-la.

El 2 de novembre, cinc dies després de la riuada, arriba l’exèrcit amb maquinària pesant i una estratègia per a desembussar carrers i pobles, i destapar l’enorme tragèdia que encara s’oculta pel fang, els enderrocs i els cotxes amuntegats.

Els “voluntaris” comencen a ser derivats a tasques infames (neteges de botigues i grans superfícies) al que els solidaris es neguen. No han anat allà a ajudar a empresaris i multinacionals, sinó als seus germans i germanes, als seus iguals.

A hores d’ara els desapareguts es compten per centenars i els morts també. Les destrosses són quantioses i milers de persones, treballadors en la seva immensa majoria, s’han quedat sense res.

El dia 3 el govern de la Generalitat prohibeix el flux de “voluntaris” a les zones afectades, al·legant alerta taronja, una manera d’evitar les protestes i l’enfrontament contra els polítics que aquest dia visiten la zona, uns polítics odiosos i odiats per la població, sense distinció del color partidari, o del rang que ocupen en l’aparell de l’Estat, siguin reis o presidents. Però malgrat la prohibició la gent continua baixant als pobles de la Horta. Com a resultat, l’enfrontament es produeix i Felip VI, Mazón i Pedro Sánchez han de sortir fugint de Paiporta sota els crits de “assassins”, el fang i les pedres.

MOTIUS DE LA MASSACRE

Perquè ha estat una massacre, perquè en gran manera podria haver-se evitat, perquè ha estat creada per un sistema catastròfic i depredador com és el capitalisme i gestionada pel seu Estat (autonòmic i central, la mateixa merda és) que només obeeix les lleis del benefici i el lucre capitalista.

Elements que propicien la massacre:

-El desenvolupisme i la construcció absurda i desaforada no són obra de polítics corruptes, empresaris avars ni de maldestres planificacions urbanes, sinó que és la forma que té el capital d’acostar als treballadors a les urbs on es concentra el treball i el consum, sense importar on i com es va construir, amb qualitats ínfimes i en espais naturals per on l’aigua i els rius han fluït naturalment. No és d’estranyar els noms de Torrent (per a un poble) o els de canyada o rambla per a multitud de carrers, noms que revelen per on passava l’aigua i per on tornarà a passar quan plogui massa. No importa on es construeix, el que importa és el benefici immediat sense mesurar les conseqüències per als treballadors, que no som més que mercaderia per a ells (els rics, els burgesos, els seus polítics), una altra mercaderia que pot ser substituïda.

-La gota freda ha existit sempre en aquestes regions, però les elevades temperatures de la mar Mediterrània degudes a l’escalfament climàtic fan que la intensitat i la freqüència de les pluges torrencials siguin cada vegada majors. El capitalisme és el sistema que més coneixement ha acumulat dels efectes de l’acció humana sobre el seu ecosistema, però també és el mode de producció més destructiu contra ell. La seva necessitat d’acumular capital ho porta a necessitar quantitats cada vegada majors d’energia i matèries primeres, caigui qui caigui. És una dinàmica interna que no poden parar, i que necessàriament ens situa en un escenari en el qual la catàstrofe viscuda pot ser recurrent en el temps.

-La falta de prevenció també ha format part de la massacre, una de les parts més cruels. Malgrat els advertiments, malgrat les prediccions i de conèixer-se el risc des del dimarts 29 al matí, no es va fer res, no es podia interrompre el flux de treball-mercaderia, detenir la producció és una cosa inimaginable per als gerents polítics del capital. Ningú, ni la Generalitat, ni el govern central, ni l’oposició (que ara tracta de treure profit) van plantejar que la gent no anés a treballar o a comprar o als centres d’estudi; no van plantejar evacuar als habitants de les “zones inundables” (de sobres conegudes). El món de la mercaderia i el valor no ha d’alterar-se, qualsevol sacrifici humà és poc per a l’ànsia de sang del capitalisme i els seus bastards gestors.

-I una vegada consumat el crim, es remata amb el caos en l’atenció a les víctimes. Sense ajuda estatal fins a tot just el 5è dia i posant traves a l’autoorganització. L’Estat deixa a les clares que la seva funció no és la “cura” de la gent sinó la cura del món dels diners, de la mercaderia i de les classes dominants, i en qualsevol cas el control i la repressió de qualsevol intent d’organització des de baix, de la solidaritat humana.

AUTOORGANITZACIÓ ESPONTÀNIA

El capital i els seus mitjans no es cansen de repetir per onsevulla que els éssers humans som egoistes per naturalesa, que no mirem més que pels nostres petits i personals interessos, que no ens importa ningú; en conclusió, que som llops els uns envers els altres. Volen posar en nosaltres el que ells són, la qual cosa el seu sistema d’explotació, el seu sistema de classe, representa. Aquesta cantarella és tan vella com el capitalisme. Contes per a espantar.

El que no podran ocultar és l’acció solidària i l’autoorganització de la gent enmig de la tragèdia. No podran furtar a la vista de tots l’organització espontània enfront de la massacre i la brutalitat d’un sistema que odia la vida. Contràriament al que prediquen, hem vist milers d’homes i dones oferir la seva ajuda desinteressada, apassionada i activa en les zones afectades. No poden suportar veure com als pobles i ciutats la gent s’organitza per a satisfer les seves necessitats sense esperar que l’Estat hagi donat la veu de comandament. Això és el que els espanta: que no soni la caixa registradora, que moltes mercaderies s’hagin convertit en valor d’ús, per a ser gaudides sense ser comprades. Els capitalistes i els seus mitjans de comunicació, aquesta carronya servil i ben pagada, han sortit ràpidament a denunciar el robatori i el saqueig de les seves propietats. L’Estat només apareix per a defensar a sang i foc la propietat privada.

La muntanya de cadàvers es fa més gran cada dia, cada hora, la devastació és dantesca, però ells només pensen a salvar les seves quatre putes bosses de magdalenes, dos parells de sabates i una televisió… Tampoc ens oblidarem d’això.

A hores d’ara la resposta és òbvia, això ens passa per viure sota la bota del sistema capitalista, siguin els seus gestors polítics de dretes o d’esquerres.

En els pròxims dies assistirem al carnestoltes del “retret”. Els qui ara convoquen manifestacions contra el govern “fatxa” de la Generalitat, són oportunistes que tracten de treure rèdit polític dels nostres morts, de la nostra misèria. Quan tant els partits polítics d’esquerra com els sindicats són igualment culpables i responsables de fomentar i gestionar un desenvolupisme desaforat, d’esquena al territori natural, perquè l’única cosa important és la generació de riquesa (per als rics, clar) i l’extracció de beneficis (plusvàlua) a costa de la classe treballadora.

Perquè que no ens enganyin, aquesta és la raó de ser tant de partits com de sindicats: la defensa a ultrança del mode de producció capitalista, ser els intermediaris necessaris tant política com ideològicament, fomentant la il·lusió que aquest sistema es pot reformar, fer-lo més «humà». No se’ls pot demanar que siguin una altra cosa que el que són.

Toca plorar als sers estimats desapareguts, recuperar els seus cossos, donar digna sepultura als morts. Toca escombrar i recuperar el poc que es té en aquesta miserable vida. Toca també estrènyer els punys i les dents. Però per sobre de l’al·luvió de sentiments, toca comprendre en profunditat les causes reals que han provocat la tragèdia. L’essencial és que el capitalisme no pot parar l’activitat, els treballadors han de produir en els seus llocs de treball, i els “ciutadans” consumir les mercaderies produïdes. La roda de la valorització capitalista no pot ser parada, al preu que sigui, fins i tot convertint els pobles en immenses rateres.

La naturalesa no s’ha tornat boja sobtadament, és el resultat d’una profunda alteració provocada per la competència dels capitals i la productivitat, que impedeix la disminució de gasos d’efecte d’hivernacle, així com la producció accelerada de mercaderies supèrflues, mera “farfutalla” manca de sentit. I fins i tot reconeixent el natural de les riuades i inundacions, que sempre han existit, l’increment exponencial i la seva aparició en zones en les quals anteriorment no es produïen (recordem les inundacions a Alemanya i Bèlgica en el 2021 i els seus 167 morts) responen a causes que són socials. És el capitalisme.

Encara que vist individualment, a qualsevol ens podria haver “tocat” dins d’un cotxe, i fins i tot la riuada també s’ha emportat a algun empresari, els qui s’emporten la pitjor part són els treballadors, amuntegats en els seus barris d’al·luvió, assetjats per l’especulació immobiliària i la vida precaritzada i miserable. No és accidental que l’urbanisme descontrolat hagi apinyat a milions de treballadors, sovint construint les cases amb les seves pròpies mans, en rieres o runams durant decennis. Són aquests treballadors, arribats d’empobrides zones del camp, els qui paguen ara amb les seves vides l’avidesa de mà d’obra del capital. El que sembla mer infortuni és en realitat la constatació d’una societat de classes.

Davant tant de dolor, tant de sofriment, reconforta veure la solidaritat que s’ha estès per tots els llocs. Per fora de l’Estat i tot tipus d’administracions, les persones es reconeixen com a iguals, com a germans en la desgràcia. Necessitem focalitzar bé aquesta energia. Venen dies complicats, en els quals a la impotència davant tanta destrucció s’afegirà l’acció de tots els sostenidors del sistema, des de l’extrema dreta amb les seves solucions “nacionals” i racistes, enarborant un suposat “poble” que ens engloba a tots, a l’extrema esquerra, amb “noves” propostes de reformes “radicals” i el seu assetjament a la dreta.

Però hi ha una altra opció. Portar la reflexió al nostre entorn, en el treball, en classe, entre amics i familiars. La tragèdia ens concerneix en el que som com a proletariat, no importa de quin sector. Discutir a fons les causes reals, situant l’anàlisi sobre les lleis capitalistes en el centre del debat. No hi ha mitjes tintes, no hi ha solucions intermèdies. Tot el que no sigui atacar d’arrel al sistema capitalista és perpetuar els seus efectes devastadors en totes i cadascuna de les seves manifestacions.

El fang serà netejat, els cotxes i mobiliari retirat. Tant de bo d’aquí emergeixi una nova consciència de classe, una nova dignitat, que honri a tots els morts, actuals i passats, que cridi als nostres enemics, tota aquesta cohort de politicastres, policies, empresaris i captaires del sistema capitalista, que el que volem és una comunitat sense capital, sense diners ni mercaderies, sense Estat. Que volem el comunisme.

No és per a avui, però potser sí que podem engrossir les files dels quals volen portar un combat sense descans.

Perquè a nosaltres no ens callaran, nosaltres parlarem pels nostres morts.