Per un Primer de Maig roig
Pocs recorden ara la vaga de Chicago de 1886 per la jornada laboral de vuit hores, ni la decisió de commemorar aquest moment de lluita, ni els caiguts que va causar entre el proletariat haver aixecat el cap i deixar de patir de manera passiva. Des de llavors el Primer de Maig va ser el símbol de la lluita contra la burgesia, el seu Estat i la societat basada en el treball assalariat. Avui, quan la mateixa burgesia ho ha convertit en una paròdia d’harmonia, pau i fraternitat, continua sent per a tot internacionalista autèntic un símbol de la lluita revolucionària del proletariat.
La contrarevolució va convertir aquesta data històrica per a la nostra classe en un passeig sindical per la democràcia i la promesa d’una bona vida dins d’aquest sistema. Avui més que mai és evident com l’única manera de millorar les nostres condicions de vida no és amb pujades salarials que la inflació es va menjant i que la següent crisi econòmica s’encarrega de liquidar, sinó amb l’abolició del treball assalariat. Però l’esquerra del capital continua alimentant la il·lusió que uns bons governants i una mica de pressió popular seran suficients per acabar amb la misèria creixent d’aquest sistema.
Avui la democràcia es mostra cada vegada més com allò que és, la gestió més eficaç de l’explotació capitalista, però continua tenint suficient poder per fer sonar els tambors de guerra per ella.
Ahir com avui, l’única manera de recuperar el que va ser el Primer de Maig per al nostre moviment és la lluita frontal per l’abolició del treball assalariat i la democràcia capitalista, amb les seves nacions i les seves fronteres.
La catàstrofe capitalista fa més necessària que mai la revolució
Crisi, inflació, misèria, guerra… constitueixen el dia a dia del capital. Estem entrant ja en aquesta fase històrica del capitalisme senil descrit per Marx. Aquesta fase està caracteritzada pels processos de substitució de treball viu per treball mort a través de l’automatització cada vegada més generalitzada en la producció de béns i serveis. Tot això fa que el robatori del temps de treball aliè sobre el qual es funda la riquesa capitalista, és a dir, el plusvalor, sigui una base miserable i parasitària. La riquesa humana no s’adequa ja a la seva mesura mercantil a partir de la forma valor. Amb l’enorme desenvolupament del capital fictici, el capitalisme llança la pilota cap endavant per encobrir la seva crisi, però només guanya temps a costa de sacsejades més intenses en el futur.
I juntament amb això es presenta a l’horitzó el fantasma de la guerra imperialista generalitzada. La crisi del capital aguditza totes les contradiccions i rivalitats entre les potències capitalistes. Els actuals conflictes entre Rússia i Ucraïna o entre Israel i Palestina no podem llegir-los de manera aïllada. El capitalisme és un sistema mundial que s’alimenta de la producció i repartiment del plusvalor global. En un moment de crisi com l’actual, totes les potències (grans, mitjanes o petites) accentuen les rivalitats que els condueixen a la guerra. Primer en conflictes més localitzats, però que no són aliens a la constitució de blocs imperialistes, després de manera generalitzada. No sabem els temps i els ritmes, però la mateixa lògica de la crisi capitalista i de la lluita pel repartiment del plusvalor mundial porta a la guerra.
La lluita avui és una lluita de clarificació de fronts
Crisis i guerres són les respostes que neixen de la lògica del capitalisme. En definitiva, són el resultat del desenvolupament cada vegada més accelerat de la crisi del seu mode de producció. La resposta del proletariat no pot ser sinó la de l’afirmació de l’internacionalisme proletari, contra totes les nacions, siguin grans o petites, i per la defensa intransigent de les nostres necessitats històriques. Tot això passa per la superació del capitalisme i la seva lògica catastròfica. Per això, la independència de classe és contra tots els aparells polítics del capital, siguin de dretes o d’esquerres, perquè són tots expressions de la lògica del capital, incloent-hi les seves versions més extremes que han santificat les experiències d’un capitalisme vestit de roig a Rússia, la Xina, Vietnam o Cuba. La nostra bandera roja no pot confondre’s amb les banderes roges del nacional-comunisme.
La independència de classe també és contra els sindicats. És igual que siguin més o menys combatius perquè no són ni poden ser una altra cosa que instruments al servei del capital, mers intermediaris de la venda de la mercaderia força de treball que és la seva única raó de ser. I és que com deia un company nostre del passat:
«Allò que engendra el caràcter reaccionari de l’organització sindical no és una altra cosa que la seva pròpia funció organitzativa. Obtingui o no determinades millores, està directament interessada en què el proletariat continuï sent indefinidament proletariat, força de treball assalariat, la venda del qual negocia ella. Els sindicats representen la perennitat de la condició proletària. […] Ara bé, representar la perennitat de la condició proletària comporta acceptar, i de fet necessitar també, la perennitat del capital»
Munis: Els sindicats contra la revolució.
Enfront de les estructures sindicals que separen els treballadors per carnets i mantenen el conflicte dins de canals raonables per a la patronal, defensem l’autoorganització real dels treballadors i treballadores en assemblees creades amb ocasió de la lluita. Només si aquestes assemblees mantenen les regnes del conflicte, si intenten estendre’l més enllà de les fronteres de la fàbrica a altres empreses i al mateix territori, poden convertir-se en un espai propici per a vincular la lluita per les condicions immediates a la batalla més general per l’abolició definitiva de l’explotació, per la societat comunista. És aquest el terreny propici del qual poden sorgir els grups d’avantguarda que, a través de la intervenció de les minories revolucionàries actuals, transitaran cap al partit de classe.
Avui dia cada vegada més treballadors/es (sobretot joves) són conscients tant de la necessitat de la lluita pel socialisme/comunisme, com de la total inutilitat dels organismes burgesos de representació com els partits, els sindicats i instruments similars (ONGs…). Per això és imprescindible recuperar els principis del programa comunista, forjats per la lluita històrica de la nostra classe. Les minories revolucionàries d’avui tenen el deure de sostenir els elements fonamentals del nostre programa: la independència de classe, l’internacionalisme, la lluita revolucionària, l’autoorganització del proletariat, la denúncia dels règims «socialistes» com a capitalisme d’Estat i anticomunistes… Elements indiscutibles que els moviments de l’ara i del demà del proletariat reprendran de la seva pròpia història per prosseguir el curs de la lluita per l’alliberament de la humanitat. Però per fer-ho no podem enganyar-nos, no podem deixar-nos portar pels cants de sirena de sempre (el parlamentarisme, el voluntarisme…) ni pels nous reformismes, aquestes noves formes amb vells continguts que aparenten radicalitat sense afirmar de manera clara i intransigent els principis.
La recuperació d’aquests principis programàtics en el si dels moviments futurs del proletariat cristal·litzarà en el partit, que és òrgan i programa contra tots els partits de la burgesia, per i per a la lluita de la nostra classe. És en aquest moment quan podrà començar a fructificar l’enorme patrimoni conservat i elaborat pel partit històric del passat. Part d’aquesta recuperació serà reprendre aquesta jornada del Primer de Maig com una jornada del proletariat mundial en lluita per alliberar-se de les cadenes que el lliguen al present i li impedeixen actuar com a força alliberadora del futur comunista, d’un món sense mercaderia ni diners, sense classes i sense Estats.