Notes sobre el sofriment emocional com a determinació social

Scarica qui

Però hi ha tanta solitud

que les paraules se suïciden

Alejandra Pizarnik

Notes sobre el sofriment emocional com a determinació social

Les nostres vides experimenten un deteriorament generalitzat. Un deteriorament en l’àmbit comunitari, com a espai relacional humà; en l’ecològic, com a dispersa relació amb el nostre ésser natural, i en la nostra pròpia percepció de les emocions i dels desitjos. Un deteriorament que cau com una maçada en el nostre benestar general i, com no podia ser d’una altra manera, en el nostre benestar emocional.

Cada vegada és més difícil sentir-se un mateix i fer-ho de manera saludable. I també sentir-se socialment com a part d’un projecte històric compartit. El pesar, l’angoixa, la tristesa extrema, el deliri, el buit… ens aguaiten i ho fan mentre estem en la més absoluta de les solituds. Tota la violència del món de la mercaderia s’abat sobre nosaltres repetint-nos, com una única i diversa veu al·lucinògena, que tot és culpa nostra. Per no arribar a l’estàndard productiu i adequat que ens correspon, per no ser bon fill, bon estudiant, bon treballador, bon pare/mare, bon consumidor… o per ser un fracàs dins d’un món que ens fagocita.

En realitat, en el centre de tot està “el capital”, eixe absolut informe que determina i mesura les relacions humanes en funció del seu valor en la producció de mercaderies. “El capital” és un tot impersonal que devora el món i els qui l’habitem. El dolor extrem del món del capital és també un dolor emocional i cada vegada ocupa un lloc més gran, a mesura que el seu desenvolupament tendeix cap al buit, arrossegant-nos a una vida sense contingut.

La totalitat capitalista i el sofriment emocional que genera ens obliguen a qüestionar termes com “salut mental” i “malaltia mental”, sense que això implique negar la base material sobre la qual s’erigeixen aquests conceptes. Per a nosaltres, no es tracta de fer una crítica separada (mai es tracta d’això) d’un fenomen com el de les “malalties mentals”, que està adquirint una dimensió de plaga. Es tracta d’entendre el sofriment emocional en el procés històric com a part i resultat del mode de producció imperant, inserit en la seua funcionalitat, i separar-lo de les falses crítiques que només poden atendre els símptomes sense entendre les causes.

1. Als qui pateixen i als qui tracten d’entendre i d’afrontar el sofriment.

Per tot això, tot el nostre respecte i solidaritat amb els qui pateixen doblement el dolor emocional. Tots els humans estem exposats al mateix dolor, que no pot ser propietat d’un grup identitari, però no deixa de ser cert que hi ha qui pateix també un diagnòstic i violències psiquiàtriques extremes. Ni molt menys trivialitzem aquest sofriment; procurem entendre’l més enllà de les evidències en què s’expressa: camises de força farmacològiques, teràpia electroconvulsiva, subjeccions mecàniques… Pensem que, sense entendre i criticar fins a l’arrel aquelles desoladores evidències, mai no acabaran de desaparéixer. Com a màxim es transformaran en noves formes de violència.

Tot el nostre respecte i solidaritat amb les persones i col·lectius de psiquiatritzats i expsiquiatritzats que tracten d’entendre, donar-se suport i lluitar per canvis i millores. Però sabem que eixos canvis i millores són pa per a hui. Són castells d’arena enfront de la mar de la mercaderia, que s’alcen per a ser tombats per un món que no pot ser reformat, sinó canviat des de l’arrel. Animem a aquests lluitadors i crítics a anar més enllà, a aprofundir en la crítica i contribuir a un debat necessari i complex sobre la necessitat de la revolució i la seua preparació com a única teràpia definitiva contra el capital, aquest món de les mil opressions.

Igualment, el nostre respecte a familiars, amics i treballadors de la “salut mental” que, honestament, i de vegades en la major de les soledats, intenten respectar i acompanyar el sofriment dels seus, procurant entendre les seues causes. A ells i elles també els demanem un pas més, al compàs de la història, per a enllaçar amb el fil roig de la revolució.

El capital funciona com una bomba emocional sense distincions i fa mal a tots els qui habitem el món de la mercaderia. Però això no vol dir que, com a mal emocional, no tinga discriminants de classe. Els bojos no són proletaris per estar bojos. El sofriment emocional no ens convertix en subjectes revolucionaris. Eixe sofriment lligat a les nostres condicions de vida i subsistència (una cosa que, sens dubte, afecta més profundament els proletaris pel fet de ser-ho) no és una condició que per si mateixa ens acoste a la subversió. El proletariat pateix pel fet de ser-ho. No és l’únic a patir les condicions i categories d’aquest món, però sí que és l’objecte primari d’eixe sofriment, per la qual cosa no farà la revolució per boig, sinó per proletari.

Per últim, hem d’assenyalar que, encara que som crítics amb la ciència en mans del capital, que la transforma en un aparell de producció mercantil i ideològica per a la seua pròpia reproducció, afirmem la necessitat humana d’investigar i avançar. Una necessitat que supera els límits imposats i genera un saber vertader. Una vegada la ciència siga alliberada de les corretges de la mercantilització, la humanitat podrà reconvertir i fer plenament seu eixe saber.

2. Gènesi social de la malaltia

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la salut és molt més que l’absència de malalties: “és un estat de complet benestar físic, mental i social, estretament vinculat amb el gaudi ple dels drets fonamentals de l’ésser humà”.

Diversos pamflets esquerrans (llegiu «esquerra per i per al capital») coincideixen a l’hora de parlar d’una crisi de salut mental que afecta devastadorament les persones vulnerables. De fet, ara qualsevol grup que es pree té la seua “reflexió” sobre el tema per a seguir demostrant que són el vagó fantasma d’un sistema que els necessita.

La mateixa preocupació la veiem en molts governs. Fan ostentació projectant “estratègies i plans” que, en el millor dels casos, tindran un desenvolupament efímer sobre el paper per a acabar en el calaix de les paraules modernes i buides.

Tots ells, l’OMS i l’esquerra, els governs i els seus plans de salut mental, estan preocupats, d’acord amb i en reconeixement d’un gran mal pandèmic que ens afligeix, per un problema de salut que afecta allò que anomenen ment.

El concepte de salut en general no és un element exclusivament “natural” que només tinga a veure amb la biologia humana. La seua part social es desenvolupa en relació amb el món en què vivim, a la seua organització i al mode de producció imperant. En conseqüència, està en funció dels interessos del mode de producció realment existent i canvia històricament amb aquest.

Per a nosaltres, es tracta de pensar el concepte de salut a partir de la comprensió de les determinacions socials, des del mètode marxista, des de les posicions del programa revolucionari, i no com una imatge fixa en un moment i un lloc donat.

Tal com assenyalàvem, la comprensió de la salut està en funció del mode de producció com a forma totalitzadora de l’organització social. Una comprensió que, al seu torn, també està limitada pel seu antònim: la malaltia. És un altre concepte que canvia en funció del pensament humà en relació amb l’estat d’eutímia o d’estabilitat emocional, determinat pel temps històric. És cert que en totes les llengües hi ha vocables afins a allò que en la nostra llengua s’entén per «benestar». Amb aquest terme es resumeix la complexa percepció de qui gaudeix d’una vida còmoda, amb les seues necessitats bàsiques satisfetes i en bon estat físic. El benestar (en tota la seua amplitud) seria aquest estat desitjable per a l’ésser humà, impossible de deslligar de les seues condicions materials d’existència. És a dir, perquè els éssers humans obtingueren «el benestar» haurien de viure en una societat la finalitat de la qual fóra procurar-los-el.

En qualsevol cas, per a parlar de medicina en relació amb una concepció social de la salut com a tal, ens hem de remuntar al primer mil·lenni abans de l’era comuna (a.e.c.). El primer text mèdic, el Caraka-Saṃhitā, va ser escrit per Caraka, segurament metge de cambra de l’emperador Kaniṣka, al Panjab, l’Índia. Aproximadament un terç del volum es remunta als segles VIII o IX a.e.c. i conté informació extensa sobre els deures del metge, les principals plagues, la dieta, l’anatomia, la diagnosi i la teràpia. Posteriorment, a la Xina, hi trobem els primers elements filosòfics sobre la salut, amb una concepció holística i universalista. Així mateix, tots els grans imperis (Mesopotàmia, Egipte…) tenien el seu concepte de salut.

La cultura grecollatina també recull el terme i té el seu sentit en un concepte de mesura i equilibri. Des de Pitàgores fins a Galè, passant per Aristòtil, el concepte remet a una clara influència del predomini creixent de la filosofia, i del moment polític que l’explica. Igualment trobem el seu rastre en el judaisme, l’islam o les cultures mesoamericanes.

En el període que convencionalment els historiadors identifiquen com a edat mitjana, el saber i l’exercici de la medicina van continuar sostenits en les idees de Hipòcrates i Galè. No obstant això, en el llindar del Renaixement, impulsada per les expansions a nous continents, apareix una nova classe ascendent: la burgesia. A l’empara de la necessitat d’explicar el món a imatge i semblança pròpies en contra de l’Antic Règim, va començar a desenvolupar-se el coneixement científic com una força productiva, i alhora ideològica, que es va separar progressivament de la religió i la filosofia. En aquest procés històric, Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim (1493-1541), conegut com a Paracels, va intuir altres horitzons en la medicina després d’observar una certa analogia entre els processos fisiològics i patològics i algunes reaccions químiques examinades en el seu rudimentari laboratori d’alquímia. Entrem en l’avantsala de la farmacologia.

Tres segles després que William Harvey (1578-1657) desenvolupà les investigacions que van permetre comprendre la circulació de la sang, Claude Bernard va introduir la medicina al món de la ciència. Entre les reflexions sobre la salut que documenta en el seu llibre Introducció a l’estudi de la medicina experimental, com a aproximació al concepte de salut, assenyala que la condició necessària per a la vida no es troba ni en l’organisme ni en l’ambient extern, sinó en ambdós. Si se suprimeix o s’altera alguna funció de l’organisme, la vida cessa, encara que l’ambient romanga intacte. D’altra banda, si es modifiquen els factors de l’ambient que s’associen amb la vida, aquesta pot desaparéixer, encara que l’organisme no haja estat alterat. A més, assenyala que en els éssers vius, l’ambient intern és producte del funcionament de l’organisme, preservant la relació necessària d’intercanvi i d’equilibri amb l’ambient extern.

És precís reivindicar la necessitat i l’esforç humà per a la comprensió de l’ésser humà i el seu entorn, amb tot el que pot contindre de positiu com a part d’eixa necessitat per a la millora de la vida social i les condicions de vida en general, és a dir, amb el que el coneixement científic té d’humà en el seu sentit comunitari. Al mateix temps, no podem negar que la medicina i el concepte de salut estan travessats de banda a banda pel mode de producció existent i no poden sinó respondre a les seues necessitats i estar determinats per la seua interessada concepció del món.

És lògic assenyalar que en el comunisme primitiu no podia parlar-se de salut com a concepte mèdic i biològic, encara que existiren el dolor, les malalties i els accidents, ja que ni la ciència s’havia desenvolupat com a àmbit específic (però també separat) del saber, ni l’ésser humà havia estat escindit de la natura i de les seues condicions materials d’existència.
Per tant, el concepte en si mancaria de sentit. En el comunisme integral, i a diferència del capitalisme, en el qual se soscaven i mercantilitzen els temps de cura, el “no tinc temps per a cuidar dels meus” manca de sentit. Al contrari, aquesta cura està en la gènesi mateixa de la societat emancipada. És la seua tasca social primordial i comunitària.

En el capitalisme, no obstant això, l’esfera de la reproducció i les cures està separada de la resta de l’activitat social, restringida a l’àmbit privat de la família, convertida en un nínxol de mercat i tractada com a matèria d’intervenció estatal, amb les seues regles abstractes i criteris impersonals, burocràtics i inhumans. El capitalisme no es preocupa per la reproducció de la vida, sinó per la reproducció de la força de treball. Aquest fet essencial determina socialment el que es comprén per salut i malaltia en el seu si. Les necessitats humanes estan subordinades i sacrificades a l’altar de la producció de mercaderies, i només s’atenen com a qüestió social si es veu minvada la capacitat de la força de treball per a produir-les. En la mesura en què aquesta lògica social és ella mateixa una font de dolor i malestar físics i emocionals, no s’hi pot buscar la solució. Ans al contrari, tant el mercat com l’Estat només poden proporcionar pegats i remeis parcials que sovint es revelen pitjor que la malaltia, independentment de la voluntat i la consciència dels treballadors que s’especialitzen a proporcionar-los i que estan sotmesos a les mateixes exigències de la producció mercantil. S’entendrà així per què la lluita comunista contra l’economia política implica una transformació radical del concepte de salut, entés com a benestar social, en una comunitat mundial.

D’aquesta manera, igual que passa amb altres malalties, que cal entendre en el marc del mode de producció específic en què sorgeixen, el concepte de malaltia de la “ment” no sempre ha existit com a tal i se’n pot datar el descobriment.

No cal dir que sempre hi ha hagut deliris, angoixa, tristeses profundes, sensacions de buit. Han existit amb un sentit material davant de la pèrdua i la mort, davant de les privacions bàsiques, davant del trauma, com aquest mal sublimat que ens escindeix de la realitat com a mecanisme de defensa (què és la psicosi si no?). Allò que és nou, el que inaugura el capitalisme en la modernitat i exalta la postmodernitat en forma d’identitat, és la conceptualització de l’experiència del sofriment psíquic com a una cosa biològica i desproveïda de les seues determinacions socials, com una mercaderia individualitzada a l’abast de tots els qui puguen pagar-se un diagnòstic o que arriben al punt en què l’Estat decidisca intervindre per atorgar-lo. Lluny d’això, aquest sofriment no és simplement un fenomen quotidià, ahistòric, lligat a la vida i els seus avatars, sinó que és inseparable d’una forma buida i absurda de subsistència, davant d’una vida privada de si mateixa.

Així, si parlem de “salut mental”, ens referim a una “especialitat” molt més moderna, molt més capitalista, que apareix com a terme unit a explicacions i tractaments en els inicis del capitalisme, a l’empara de les primeres polítiques “socials” basades en el confinament i/o eliminació dels marginats i lligat a conceptes com “malalties de l’ànima”, “trastorns de l’estat d’ànim” o “alienació”… El concepte de “ment” arriba més tard, com un reflex pràctic i material de l’ànima, com una modernització formal d’aquesta.

El fet de conferir un inici històric a la salut mental i al seu reconeixement com a problema mèdic ens alerta, encara més si cap, de la seua especificitat com a “ciència” del capital. Difícilment es pot buscar un inici històric a la fractura d’un braç, a la primera febre…, i, en qualsevol cas, no tindria cap sentit fer-ho, perquè atribuir una història pròpia al concepte de salut mental és una falsa consciència de la realitat, perquè es fa des de les mateixes categories del capital.

No ens cansarem de repetir que això no implica negar l’existència del dolor emocional, del sofriment emocional. Ben al contrari. Cada vegada es revela més com una realitat social aclaparadora, com un fenomen que creix a mesura que el capitalisme s’esgota històricament i posa en qüestió tota perspectiva de futur. Allò que critiquem fins al moll de l’os és la seua explicació ideologitzant, les seues solucions mercantils, la seua funcionalitat sistèmica per a moderns i postmoderns. I, per descomptat, neguem la noció de “malaltia mental” com a concepte deslligat de les seues determinacions socials, com una cosa merament biològica que travessaria tots els modes de producció i seria aliè a aquest que, com tots aquells que es fonamenten en l’existència de classes socials, no s’alça sobre allò que ens fa espècie, sinó sobre allò que ho nega.

• La ment capitalista

Si més amunt dèiem que la salut és un concepte en relació indissoluble amb el mode de producció existent, aquesta “ment”, com a forma sense contingut, encara reforça més aquest plantejament. Salut i ment unides ens aboquen a una dissociació plena de la realitat històrica com a espècie, a la construcció d’un subjecte, “el malalt mental”, que és el reflex en estat pur de la realització exacta del capital com a ésser social, com a dissociació pura d’allò humà.

Dèiem que la ment adoleix d’una conceptualització lligada a la metafísica. Una de les definicions que trobem en el diccionari és “potència intel·lectual de l’ànima”. I, ja posats, si busquem “ànima” trobem que és un “principi que dóna forma i organitza el dinamisme vegetatiu, sensitiu i intel·lectual de la vida. […] En algunes religions i cultures, substància espiritual i immortal dels éssers humans”. La “ment” capitalista és un continu amb la visió social de l’ésser humà en les societats de classe, una visió escindida des del moment en què la divisió i l’explotació separen radicalment l’ésser humà, com a espècie, del món on viu (natura), del seu ésser comunitari a favor de la mercaderia, de si mateix en relació amb la seua producció social (alienació).

Si en l’esclavisme això es dona a través de l’apropiació del cos de l’esclau i en el feudalisme es fa a través de l’expropiació del producte del treball del vassall, en el capitalisme es realitza a través del contracte de treball, donant l’aparença de lliure decisió a el que no és més que un xantatge radical: o vens el teu temps i la teua força de treball per un salari o bé et condemnen a la misèria, la presó o el manicomi.

El capitalisme aprofundeix en tots els sentits en eixa escissió i ho fa tractant de convèncer-nos “científicament” que la seua realització no sols és inevitable, sinó que, a més, és socialment necessària i naturalment determinada. No per casualitat la malaltia mental se’ns presenta igualment com una cosa insalvable, de naturalesa genètica i amb perspectiva de cronicitat. En definir la malaltia mental, el sistema es defineix a si mateix. Al cap i a la fi, allò que planteja és una d’eixes variables per les quals un proletari pot deixar de ser potencialment productiu, sense deixar de ser proletari, i eixa variable és l’altra cara de la moneda dels anomenats sans mentals.

No podem deixar de vincular la fragilitat emocional que ens aclapara amb fenòmens propis de la nostra època, que és la d’un capitalisme en crisi, amb tot el que implica d’estranyament del propi cos, del culte als objectes, de la mercantilització de les emocions a través de les xarxes socials… En el capitalisme estem sans si som productius i no generem problemes de caràcter sistèmic, és a dir, si els nostres problemes passen a ser de caràcter mèdic o social. Així, el concepte de ment, pretesament científic, però absolutament ideològic i deutor de la metafísica, dona suport a la creació d’un antisubjecte històric.

4. L’individu sol, l’antisubjecte

La soledat social és eixe aïllament intrínsec a la lògica mateixa del valor, en la qual l’única comunitat real és la dels diners i la mercaderia, i està lligat a l’atomització democràtica. Bàsicament, la democràcia se’ns presenta com una manera de prendre les decisions entre tots, quan en realitat és una forma individualitzada de no decidir res. És una formalitat que evita “el comú” com a espai polític, que sublima l’individu com a instància de decisions buides i crea un antisubjecte social en conflicte amb la seua sociabilitat orgànica i natural com a espècie humana.

L’antisubjecte capitalista (l’individu, el ciutadà, el malalt…) és una entitat aïllada capaç de fer el mateix que el capital li fa.

Com dèiem més amunt, la societat de classes (i de totes elles el capitalisme amb més eficàcia) és capaç de dividir-nos de tres formes complementàries:

• Del nostre ésser social, de la comunitat com a gènesi de la nostra humanitat.
• De l’entorn, de la natura, contemplada com un ens estrany al qual dominar i sotmetre.
• De nosaltres mateixos, dividint-nos entre cos i ànima, objecte i subjecte. En fi, reduint-nos a una dicotomia solitària i incomprensible.

L’individu sol, com a antisubjecte i continuador de la violència sistèmica, és capaç de trencar-se i escindir-se. És capaç d’apartar-se d’una realitat brutal, i generar una altra realitat no menys brutal, una càpsula delirant que reprodueix un altre món “real” (el món delirant) que també l’expulsa.

L’individu aïllat es relaciona amb la totalitat a través del sofriment. És eixe sofriment el que centra el sentit de la seua existència i al qual deu una recuperació, una rehabilitació per a tornar a la norma, alguna cosa (la norma) tan patològica i dolorosa com els seus marges. L’individu sol i “malalt”, apartat de la resta dels homes i dones, de la “salut”, de la producció, de l’oci i en un estatus marginal respecte a la mercaderia, no deixa de ser mercaderia en la mesura que manca de vida i futur, en què no pot, sense el concurs de la resta de proletaris, convertir-se en subjecte històric.

La seua marginalitat li atorga un caràcter tort i inconclús, fet que el converteix en una mercaderia desbaratada la reparació de la qual s’ocupa la “ciència psiquiàtrica”.

5. El capitalisme com a trauma

La medicina, com a ciència aplicada per a la consecució del que el capitalisme entén per “salut”, és una via per a la recuperació d’aquestes mercaderies averiades que es poden reparar per al seu consum. En psiquiatria, aquesta capacitació per a l’adaptació de l’inadaptat és allò que tendeix a anomenar-se teràpia o intervenció terapèutica.

En la majoria dels casos, està acompanyada de tractaments farmacològics, tan nocius (encara que sí que és cert que poden solapar o alleujar símptomes dolorosos) com rendibles per a la indústria farmacèutica. I, a la postra, tan inevitables, no ja per l’absència d’altres teràpies, sinó per la presència d’un context social que només pot reproduir el sofriment emocional.

Així, les intervencions psiquiàtriques, incloent-hi els paradigmes més postmoderns de la recuperació, on el desig del pacient adquireix una suposada rellevància i es conjuga amb el tractament farmacològic, tendeixen a convertir-se en un hospital de campanya. Un hospital de campanya és un hospital sobre el terreny que cura els soldats, no amb la intenció de preservar el seu benestar, sinó amb la intenció que siguen vàlids per a tornar a la guerra, a la causa que els va portar allà i que inevitablement posa fi a la seua vida.

Es parla molt i es critica la medicació com a camisa de força química moderna, però poc es critiquen les noves corrents psicodinàmiques. Si bé el psicoanàlisi tractava d’aportar llum a la comprensió del sofriment psíquic i podia tendir ponts amb les teories socials que entenen l’«home» com a subjecte històric i revolucionari, els fills ximples del psicoanàlisi esbossen lectures i intervencions tan modernes com sistèmiques. Tornant al nou paradigma de la recuperació, acompanyat d’eixe terme brut de l’empoderament, on suposadament es posa en primer pla el desig de l’individu, caldria preguntar-se: què podem desitjar realment en un món que ens buida de desig, més enllà de la pròpia reproducció d’aquest món? Desitjar ser mercaderia útil, ser producció i valor variable, ser explotats de manera normalitzada i consumidors capaços d’empassar bones dosis de merda cosificada per a ser allò que mengem.

El món del capital, el dels nous esclaus encadenats al treball, el consum absurd, el saber idiota, el mercat de les emocions…, és un món sense sentit, que genera mal directament a qui el patim, que es podreix una mica més a cada volta de la crisi històrica i les solucions del qual tapen ferides que acaben per obrir-se en un altre lloc.

En tot cas, l’únic paradigma per al món del capital passa per l’adaptació a colps de pastilles receptada pels tècnics de la recuperació-rehabilitació. Difícilment, i en comptades ocasions, es planteja des d’aquestes instàncies la superació —és a dir, la crítica radical i revolucionària com a punt de partida— d’aquest món com a única i real mesura possible per a posar límit o per a poder començar a tractar de tu a tu el sofriment emocional.

I si bé al principi criticàvem els portaveus del sistema, també els situats a la seua esquerra, per tractar el tema de la “salut mental” com una epidèmia, tots ells construeixen la seua propaganda electoral sobre una base real, i és que cada vegada el sofriment emocional i psíquic és major, més dolorós i incontrolable. En la tònica d’un món en crisi, d’un sistema que en la seua realització més perfecta ens acosta a la catàstrofe total i al buidatge de tot allò humà transformat en mercaderies, tota eixa buidor és emplenada de dolor significat, de dolor reconegut pel propi sistema que amassa estadístiques de suïcidis, de joves empastillats, de violència explícita de pobres contra pobres…, i de la necessitat d’exèrcits de psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, educadors, etc., per a fer front a un problema que d’una altra forma amenaçaria el subministrament de treballadors funcionals per al capital, així com a la pròpia cohesió social i les seues promeses que amb suficient esforç i sacrifici la felicitat està a l’abast de tots.

El sofriment psíquic extrem no és un ens diagnosticable, sinó la realitat social sota la qual vivim. En funció de la seua disfuncionalitat rebrà un diagnòstic i un tractament, però mai una solució, impossible d’aportar per part dels qui formen part del problema.

6. La insuficiència i la falsa crítica de la realitat

Hi ha qui ha intentat i intenta atendre eixa necessitat de superació de l’existent ocupant-se del sofriment psíquic. Hi ha diferents crítiques i crítics que han tractat d’enfrontar el món des de l’espai “privilegiat” (privilegiat com a balcó amb vistes al sofriment més extrem) de la “salut mental”.

En primer lloc, i seguint un sentit cronològic, ho va fer el moviment antipsiquiàtric dels anys 60, 70 i 80. Un primer intent que hem de diferenciar d’altres invents posteriors on encara queda alguna cosa del ressò de l’antipsiquiatria, però tamitzat per la postmodernitat identitària.

Aquest moviment va nàixer com un esforç per entendre el sofriment psíquic des d’un altre lloc i emmarcar-lo en una lluita per la superació i l’alliberament de l’ésser humà. Un esforç que hem d’entendre en el seu moment històric, les seues carcasses ideològiques i les seues limitacions de base per a fer una crítica radical de la realitat.

Entenem les lluites massives dels anys 60, 70 i 80 com a lluites molt importants, en el sentit que van tractar de trencar amb la camisa de força antiproletària de la contrarevolució. Tanmateix, seguien configurant-se en un període contrarevolucionari presidit per les ideologies del capitalisme d’Estat de Stalin i del marxisme-leninisme com a política exterior de l’estalinisme, o en les seues formes sublimades i tercermundistes (com el foquisme o el maoisme), així com el leninisme en les seues diferents formes de l’esquerra del capital.

L’antipsiquiatria, com a reflex del complex i contradictori moviment de contestació social, no és un moviment uniforme. Tanmateix, comparteix certs paràmetres comuns:

• La crítica al model biomèdic i, en alguns casos, al concepte de salut mental i etiquetes com la “esquizofrènia”.
• El rebuig a les institucions psiquiàtriques i el qüestionament dels psicofàrmacs i de les mesures coercitives.
• La percepció de la persona psiquiatritzada com a subjecte social per si mateixa, amb capacitat de canvi i, en alguns casos, amb centralitat històrica juntament amb altres col·lectius “marginats”.

D’aquest brou beuen i en sorgeixen els beuratges de l’antipsiquiatria, que es bifurquen en dues sendes (que no són pures i es creuen constantment):

• La reproducció del discurs contrarevolucionari del vell i nou leninisme vestit amb les vestidures d’una nova protesta («lluita armada», «tercermundisme»…), que, en tot cas, esbossa una crítica insuficient quan no directament castrada pel seu deute amb els capitalismes de l’Est o de les emergents burgesies tercermundistes. I és que criticar la institució manicomial, encara que siga necessari, no deixa de ser insuficient, si no concebem el món del capital com una nina russa on una institució està continguda en una altra, formant un tot. Al final, com en altres aspectes, si només critiquem una part acabem salvant la resta. Si parcialitzem la lluita, deixem de lluitar, perquè ens allunyem de la totalitat que ha de ser impugnada. L’absència d’una crítica a la totalitat precedeix el fracàs dels moviments que no van ser capaços (en aquest període contrarevolucionari) d’entroncar amb el programa revolucionari històric. En aquesta línia, entre moltes altres formes del corrent de la psiquiatria comunitària, es donen expressions de caràcter reformista com la de F. Basaglia i la seua lluita per les lleis antimanicomials. Un altre exemple, presumptament radical, seria el dels exabruptes armats del Col·lectiu Socialistes de Pacients, en la línia “combatent” de la RAF alemanya.
• La recreació de paradisos bojos, comunes lisèrgiques i vies escapistes de fugida d’un capitalisme que sempre les acompanya, que se’ns pega a la pell, que no deixa d’eixir-los al pas com a totalitat que és. Aquests projectes, sempre presents en les utopies “anticapitalistes” (però no necessàriament revolucionàries), responen a la perfecció a la reproducció del capital per altres vies, per camins nous i “creatius”: formen part del Silicon Valley de la “salut mental”, aquest manicomi alternatiu, laboratori de proves des d’on llançar nous productes al mercat. Una de les principals autoritats en aquest terreny de la bogeria psicodèlica seria el psiquiatre i filòsof de la postmodernitat Félix Guattari.

Tots dos camins no estan exempts de desitjos nobles i de potència crítica, però són limitats. Estan avocats al fracàs no pels seus excessos (que n’hi ha hagut), sinó per ser històricament incapaços de vincular la lluita contra la continuïtat del sofriment emocional a la lluita per l’alliberament real de la humanitat. En fi, mai no van entendre que els bojos no eren repudiats per bojos, sinó per ser disfuncionals en un sistema mercantil i productivista que mesura l’ésser humà per la seua capacitat d’alimentar la màquina de producció il·limitada de valor.

En definitiva, la societat actual és capaç de tolerar no poques “excentricitats”, sempre que caiguen del costat de la mercaderia i tinguen la qualitat de valoritzar-se. En el cas de la “bogeria”, el capital necessita afrontar-la no per a suprimir el sofriment emocional que la causa, sinó per a pal·liar els seus elements més disruptius per a la producció i el consum de mercaderies. Ho fa amb la seua pròpia lògica, mitjançant el mercat, en forma d’una àmplia gamma de teràpies des de les més convencionals a les més excèntriques, i en forma d’una potent indústria farmacològica que produeix tants diagnòstics com nous productes químics posa a la venda. També ho fa ideològicament mitjançant la democràcia, donant pàbul a la recerca de reconeixement polític i ciutadà de la identitat “boja”, a cavall de la penúltima moda rebel assumible per ser un apèndix identitari irreconciliable amb el partit històric de la revolució i el subjecte que l’encarna: el proletariat.

D’aquells fangs… El fracàs de l’antipsiquiatria com a teoria deutora del seu temps contrarevolucionari va donar pas a l’actual falsa crítica de la “malaltia mental”, a una nova-vella mentalitat que qüestiona la totalitat «inassolida» del programa comunista i estrena un relativisme del dia a dia, una vella fórmula revestida de psicologia positiva i idiotesa elemental. La postmodernitat dóna una nova-vella dimensió a l’antisubjecte capitalista. Li dóna una identitat positiva, on l’opressió i el sofriment passen de ser un “mal” que cal canviar a un element de valorització, i mai més ben dit, ja que substancialment constitueixen valor en el seu sentit essencial.

Com vaticina Guillermo Rendueles:

Respecte de l’utilitarisme, eixa visió contemporània del món en la qual els individus «es comuniquen» els seus desitjos i els negocien segons els seus interessos, a penes cal insistir en la seua procedència tan pròxima al mercat, que ja és una realitat en la qual l’home econòmic no aconsegueix prescindir de les seues «estratègies» en el dormitori i en la qual la relació intimitat–vida pública acaba sent un continu en el qual les relacions laborals es psicologitzen i les relacions humanes s’instrumentalitzen, amb l’èxit i l’eficàcia —en l’oficina i en el llit— com a únic valor.

No es tracta d’entendre l’opressió per a alliberar-se d’ella. Es tracta de fer de l’opressió una identitat que per si mateixa ens posa de nou en el mercat (ideològica i econòmicament) en competència amb altres opressions, reproduint totes plegades una rendibilitat del sofriment en el mateix mercat (pastilles, teràpies, intervencions socials i mèdiques…). I no és que no existisca el sofriment produït pel propi sistema que l’atén. No ens cansarem de dir-ho. És que només se li dóna una dimensió si el capital pot explicar-lo per a si mateix i atendre’l en els seus propis paràmetres productius.

En tercer i últim lloc, podem parlar de les “noves” teràpies com a elements “científics” que poden alleujar el sofriment. Potser la qüestió és ací, en el fet que són “honrades” quan només pretenen ser un alleujament, no una solució.

En qualsevol cas, el consorci terapèutic ha de fer-se (i els seus empleats també), si més no, les següents preguntes: pot la teràpia complir la seua funció, entesa com a ajuda lliurement demanada? Què entenem per un bon resultat terapèutic? Reduir el sofriment, acompanyar-lo fins que disminuïsca? Es pot eliminar el sofriment psíquic, que té una base social, sense modificar les condicions estructurals que el creen? Pot contribuir la intervenció terapèutica a una presa de consciència que acoste l’individu al seu jo comunitari i a la consciència de classe i revolucionària?

Aquestes són preguntes que les noves teràpies (més democràtiques, més progressistes) poques vegades es plantegen i, si ho fan, corren el risc d’entrar en crisi. Perquè la seua concepció terapèutica no dista gaire de les velles teràpies, és a dir: afavorir el procés adaptatiu al capitalisme d’aquells que el mateix sistema expulsa de la normalitat, per a tornar-los a acollir en el marc abstracte de la salut i, en concret, en els sistemes de salut mercantils.

I com es pot contribuir a un canvi del que realment existeix sense fer-se aquestes i altres preguntes? Simplement no es pot.

7. Somia la mercaderia amb desitjos buits?

La mercaderia no somia, però sí que provoca malsons on els desitjos s’enfonsen en la formalitat i l’aparença. Vivim en un món buit. Els “somnis” humits de la mercaderia són la seua reproducció humana: la humanitat mercantil. En aquest marc de frivolitat, la passió més libidinosa no pot ser sinó la possessió d’objectes sense passió.

En un món semblant, on el desig de vida no sols ha estat esclafat per la lògica mercantil sinó que ni tan sols podem reconéixer el nostre desig real, la dissociació és una garantia.

No podem oblidar que el capitalisme ens concep com a individus aïllats i democràtics, deslligats de la comunitat, de l’espècie, com a ens sense sentit històric, singulars en la mesura en què se’ns presenta sense perspectiva ni passat.

Sembla clar, encara que no per això fàcil, que la solució consisteix a oposar-nos com a força històrica a aquest procés de dissociació, tornar a associar-nos, a unir-nos com a humanitat i desfer-nos del trauma capitalista (expressat en mil formes d’abús) per a ser individus que gaudisquen de benestar col·lectivament.

Sabem que això és impossible en la societat actual sense tombar-la definitivament, que aquesta realització humana només arribarà amb el comunisme, amb l’abolició de les classes socials i la destrucció de l’Estat, amb la impugnació de totes les categories fonamentals del capital (el patriarcat, el valor, la mercaderia…) i els seus elements de sosteniment: la policia, les presons, els exèrcits, els nous i vells manicomis….

I sabem que aquest canvi no es pot fer a xicotets passos, amuntegant petites victòries arrencades al sistema fins a arribar al dia de l’alliberament… El capital ha demostrat a consciència que no és reformable, que només concedeix reformes per a recuperar-les mil vegades més retorçades en la seua lògica d’acumulació. Sabem que la revolució no es construirà amb xicotetes conquestes. Explotarà des de les contradiccions mateixes del sistema i serà dirigida per la seua contradicció més gran: el proletariat (eixa majoria immensa).

I, amb això, no pretenem negar dues evidències:

D’una banda, és absurd oposar-se als tractaments, negar la possibilitat de millora parcial en el món present. Seria absurd i prepotent plantejar que les persones que pateixen no puguen acudir a teràpies, que, encara que insuficients i funcionals, puguen alleujar el dolor emocional. Aquests tractaments, fins i tot els farmacològics (per què podem prendre pastilles quan ens fa mal el cap i no quan patim una angoixa intensa?), poden ser d’utilitat en l’immediat i no ho negarem.

No es tracta d’emparar-se en suposats paradigmes militants en forma de coherència o contradicció. El nostre ésser proletari no és una elecció capritxosa, sinó una determinació social, una imposició plena de contradiccions. No podem, ni volem, imposar als nostres una “coherència” que per si mateixa no canvia res i aprofundix en el seu sofriment.

Allò que busquem és una reflexió més profunda sobre les seues causes i les seues possibles solucions radicals, però sense deixar d’entendre i de tindre cura de la nostra gent.

D’altra banda, sabem que eixe sofriment no pot esperar a la revolució. No queda en suspens; encara que sabem que sense destruir les causes que el creen no és possible posar-hi fi, podem començar a fer-ho. Podem abordar-ho ara, a través de la solidaritat i la lluita, parcial però resoltament.

Sabem que eixes lluites, que esclaten ací i allà, ara com ara són xicotetes. Sabem que eixos grups que tracten de preparar-se per a la revolució esclarint en la pràctica les potencialitats del temps present, són ara com ara xicotets. Sabem que en eixos espais és on es prefigura la societat comunista com a comunitat de lluita. Ho sabem perquè ho vivim i ho hem vist, perquè eixos espais són llocs privilegiats per a afrontar la soledat i el dolor que aquest món produeix. I també sabem que la lluita contra l’existent és terapèutica.

No es tracta de participar en organitzacions que reprodueixen l’alienació, l’organització militantista típica de l’esquerranisme, sinó de veritables experiències de lluita i vida col·lectiva en el curs de la lluita comunista.

La lluita de classes i la militància revolucionària (ja estiga expressada en moviments massius o en la minúscula quotidianitat militant) desplaça la concepció de l’individu aïllat. El fet de lligar-nos col·lectivament els uns als altres en projectes que van més enllà de la pròpia subjectivitat ens ajuda a afrontar les separacions del capital que generen tant de sofriment emocional i assenyala el camí que, a través de la revolució, ens retornarà al nostre jo com a espècie. Un projecte de lluita, com un projecte de transcendència més enllà de tot el que ens nega, mostra la potència d’allò que el comunisme farà realitat en superar aquestes relacions socials.

Hem vist i reconegut, en moviments reals (encara insuficients, encara lluny de la revolució), com vagues o mobilitzacions massives, persones amb diagnòstic es fonen amb el contingut humà en procés, deixen de ser contingents, són acollides i acullen com una sola identitat, la humana. Possiblement el principi de tot passa per criticar-lo tot col·lectivament (a això convida aquest escrit) i reiniciar aquesta recerca col·lectiva cap a un món i una vida amb sentit.