Amadeo Bordiga: El programa revolucionari inmmediat

Programma comunista, reunió de Forlì (desembre de 1952)

1. Amb la gegantina i potent represa a escala mundial del moviment revolucionari a la primera postguerra, cristal·litzat a Itàlia en el sòlid partit constituït en 1921, fou clar que el postulat urgent era la conquesta del poder polític, i que el proletariat no el pren per una via legal, sinó amb l’acció armada; que la millor ocasió sorgeix de la derrota militar del país propi i que la forma política consecutiva a la victòria és la dictadura del proletariat. La transformació econòmica i social és una tasca ulterior, la qual primera condició està donada per la dictadura.

2. En ser llarguíssima la via que condueix al comunisme ple, el Manifest dels comunistes va aclarir que les mesures socials posteriors que es tornen possibles, o que es prenen «despòticament», varien segons el grau de desenvolupament assolit per les forces productives del país en el qual el proletariat ha vençut i segons la rapidesa amb la qual aquesta victòria s’estén a altres països. El Manifest va indicar les mesures adequades en el seu moment, això és, a 1848, per als països europeus més evolucionats, i va recalcar que no es tractava del programa del socialisme integral, sinó d’un conjunt de mesures que va qualificar de transitòries, immediates, variables i essencialment «contradictòries».

3. Posteriorment, i fou un dels elements que va enganyar als defensors d’una teoria no estable, sinó reelaborada contínuament pels resultats històrics, moltes mesures dictades llavors a la revolució proletària foren preses per la mateixa burgesia en diferents països, com per exemple la instrucció obligatòria, el Banc d’Estat, etc.
Aquell fet no autoritzava a creure que haguessin canviat les lleis i previsions precises del pas del mode capitalista de producció al socialista, amb totes les seves formes econòmiques, socials i polítiques, sinó que significava simplement que seria diferent i més senzill el primer període postrevolucionari, el de l’economia de transició al socialisme, que precedeix al període consecutiu del socialisme inferior i a l’últim del socialisme superior o comunisme integral.

4. L’oportunisme clàssic va consistir a fer creure que totes aquelles mesures, de la més baixa a la més alta, podrien ser aplicades per l’Estat burgès democràtic sota la pressió, o directament mitjançant la conquesta legal d’aquest, per part del proletariat. Però en tal cas, aquelles diverses «mesures», si fossin compatibles amb el mode capitalista de producció, haurien sigut adoptades en interès de la continuïtat del capitalisme i per a postergar la seva caiguda; i si fossin incompatibles amb ell, mai haurien sigut dutes a terme per l’Estat.

5. L’oportunisme actual, amb la seva fórmula de democràcia popular i progressista en el marc de la constitució parlamentària, té una tasca històrica i pitjor. No només il·lusiona al proletariat fent-lo creure que algunes de les mesures que els hi són pròpies puguin ser incloses entre les tasques d’un Estat interclassista i de diversos partits (o sigui, igual que els socialdemòcrates de l’ahir, renega de la dictadura), sinó que condueix directament les masses que enquadra a lluitar per mesures socials «populars i progressistes» que s’oposen directament a les que el poder proletari es va fixar sempre des de 1848 amb el Manifest.

6. Res podrà mostrar millor tota la ignomínia de semblant involució que una llista de les mesures que s’hauria de formular, quan es plantegi en el futur la conquesta del poder en un país de l’Occident capitalista, en lloc de les del Manifest, incloent-hi no obstant les més característiques d’aquell moment.

7. La següent llista de tals reivindicacions:
a. «Desinversió de capitals», això és, assignació d’una part molt menor del producte a béns instrumentals i no de consum.

b. «Elevació dels costos de producció» per a poder donar, mentre subsisteixin el salari, el mercat i la moneda, pagues més altes per menys temps de treball.

c. «Reducció dràstica de la jornada de treball» a la meitat de les hores actuals almenys, absorbint l’atur i les activitats antisocials.

d. Un cop reduït ja el volum de la producció amb un pla de «subproducció» que la concentri en els terrenys més necessaris, «control autoritari dels consums», combatent la moda publicitaria dels consums inútils, nocius i de luxe, i abolint por la força les activitats destinades a la propaganda d’una psicologia reaccionària.

e. Ràpida «ruptura dels límits de l’empresa» amb la transferència autoritària, no del personal, sinó de les matèries de treball, anant cap al nou pla de consum.

f. «Ràpida abolició de la seguretat social» de tipus mercantil, per a substituir-la amb l’alimentació social dels no treballadors a partir d’un mínim inicial.

g. «Parar la construcció» de cases i espais de treball entorn de les grans ciutats, i fins i tot a les petites, com a punt de partida per a encaminar-se fins a la distribució uniforme de la població al camp. Reducció de la congestió, la velocitat i el volum del tràfic prohibint la circulació inútil.
h. «Lluita decidida contra l’especialització» professional i la divisió social del treball mitjançant l’abolició de les carreres i títols acadèmics.

i. Mesures immediates òbvies, més properes a les de tipus polític, per a sotmetre a l’Estat comunista l’escola, la premsa, tots els mitjans de difusió, d’informació, i la xarxa d’espectacles i d’entreteniment.

8. No és estrany que els estalinistes i els seus semblants reclamin avui tot el contrari amb els seus partits a Occident, no només en les seves reivindicacions «institucionals», és a dir, en les político-legals, sinó també en les «estructurals», això és, en les econòmico-socials. Això permet que la seva acció sigui paral·lela a la del partit que dirigeix l’Estat rus i els Estats lligats a ell, en els quals la tasca de transformació social consisteix en el pas del precapitalisme al ple capitalisme, amb tot el bagatge de requisits ideològics, polítics, socials i econòmics, tots ells orientats al zenit burges i dirigits amb horror únicament contra el nadir feudal i medieval. Aquests socis d’Occident són uns immunds renegats, tant més que quan aquell perill, físic i real encara a la part de l’Àsia actualment en efervescència, és inexistent i fingit per als proletaris metropolitans que aquí estan sota la bota civil, liberal i onusiana [de l’ONU, NdT] de l’arrogant capitalarquia nord-americana.