Bordiga – Homicidi dels morts – Battaglia Comunista nº24

Descarregar aquí

Traduïm el següent article d’Amadeo Bordiga sobre la

inundació del Po al novembre de 1951. Després d’un temporal de

fortes pluges, el riu Po va desbordar els seus dics, arrasant cultius

i infraestructures, causant un centenar de morts i deixant

sense casa a més de 180.000 persones en tota la regió del Polesine,

que ocupa l’actual província de Rovigo en el Vèneto.

A Itàlia tenim una vasta experiència sobre «catàstrofes que s’abaten sobre el país», i a més tenim una certa especialització a “crear-les”. Terratrémols, irrupcions volcàniques, inundacions, diluvis, epidèmies… Indubtablement els efectes són particularment sensibles sobretot en les poblacions d’alta densitat i més pobres. I si cataclismes sovint més terribles dels que ens succeeixen a nosaltres s’abaten sobre tots els angles de la terra, no sempre tals condicions desfavorables coincideixen amb les condicions geogràfiques i geològiques. Però cada població i cada país té les seues pròpies delícies: tifons, sequeres, sismes submarins, fams, onades de calor i de fred desconegudes per a nosaltres al “jardí d’Europa”; i en obrir el periòdic un es troba irremeiablement amb més d’una notícia d’aquest tipus, de Filipines als Andes, dels casquets polars als deserts africans.

El nostre capitalisme [italià], com ja s’ha dit mil vegades, és poc important en termes quantitatius però en sentit “qualitatiu” està a l’avantguarda, des de fa temps, de la civilització burgesa, de la qual ofereix els més grans precursors en el Renaixement, i ha desenvolupat de manera magistral l’economia de la catàstrofe.

A nosaltres ni se’ns ocorre soltar ni una llagrimeta si els monsons destrueixen ciutats senceres en les costes de l’oceà Índic, i si les submergeixen en el raz de marée [tsunami] desencadenat per terratrémols subaquàtics, però en això del Polesine hem sabut fer arribar almoines de tot el món.

La nostra monarquia era esplèndida en l’hora d’acudir no on es dansava (Pordenone) sinó on es moria de còlera (Nàpols), o sobre les ruïnes de Reggio i de Messina deixades en enderrocs per les ones sísmiques de 1908. Hui al nostre trosset de President l’han emportat a Sardenya i, si els estalinistes no han escenificat coreografies, els han fet veure esquadres en acció de «treballadors de Potemkin» corrent d’un costat a l’altre de l’escenari, com ho fan els guerrers d’Aida.

Encara no s’havien rescatat tots els supervivents de les aigües desbordades del Po quan ja estaven venint a banyar-se en ell, amb els peus ben protegits en botes de goma, els diputats, diputades i ministres, després d’haver disposat càmeres i micròfons per a la col·lecta mundial de gran pompa.

Ací tenim la fórmula meravellosa: que intervinga l’Estat! I l’estem aplicant des de fa uns bons noranta anys. El sinistrat itàlic de professió, col·locat en el seu lloc per la gràcia de Déu i de la mà de la Provisió, ha fet la contribució estatal, i està convençut que el balanç nacional té límits més vastos que la misericòrdia del Senyor. Un bon italià gasta amb summe gust deu mil lires tretes de la seua butxaca, per a arribar mesos després a «menjar-se mil lires del govern». I en una d’aquestes contingències periòdiques, a les quals hui se’ls dona el terme de moda d’emergències, però que afloren a cada nova estació, s’uneixen les inoblidables mesures i prestacions del poder central, una banda de no menys especialitzats «sinistristes» que s’arromanguen i es capbussen en la rufianeria dels informes i l’orgia de les concessions administratives.

Amb autoritat, el ministre de Finances de torn, Vanoni, suspén tota una altra funció de l’Estat i declara que no destinarà cap pressupost per a la resta de «lleis especials», ja que tots els mitjans estan dirigits a remeiar l’actual catàstrofe.

No es podria trobar una prova millor que l’Estat no serveix per a res i que, si estiguera la mà de Déu, faria un veritable regal als sinistrats de tota mena ensorrant i arruïnant aquest Estat xerraire i diletant.

Però si la niciesa del xicotet i mitjà burgés llueix en la seua màxima esplendor quan busca remei contra el terror que el deixa glaçat en la tèbia esperança d’obtindre subsidis i indemnitzacions gratuïtes del govern, no menys insensata sembla la reacció dels capitostos de les masses treballadores que, en el desastre, criden que ho han perdut tot, però per desgràcia no les seues cadenes.

Aquests caps que es pretenen «marxistes» tenen, en aquesta conjuntura suprema que esbocina el benestar del proletariat derivat de l’explotació capitalista normal, una fórmula econòmica encara més ximple que la de la intervenció de l’Estat. La fórmula és ben coneguda: que paguen els rics!

Vanoni és llavors vituperat perquè no ha sabut descobrir i taxar les rendes altes.

Però basta un polsim de marxisme per a establir com brollen les rendes altes allí on ocorren les grans destruccions, sobre les quals s’empelten els grans beneficis. Que pague la burgesia la guerra! deien en 1919 aquells falsos pastors, en lloc de convidar el proletariat a abatre-la. La burgesia itàlica sempre és ací, i amb entusiasme gasta les seues rendes a pagar-se guerres i altres calamitats que li permeten quadruplicar beneficis.

Ahir

Quan la catàstrofe destrueix cases, cultius i fàbriques i enfonsa en la inactivitat poblacions treballadores, indubtablement destrueix una riquesa. Però no és possible remeiar-ho amb un impost a la riquesa d’un altre lloc, com amb la miserable operació de rebuscar per ací abrics vells, quan la propaganda, la recol·lecció i el transport costen més que el valor de la indumentària raguda.

Aquesta riquesa desapareguda era acumulació de treball passat, secular. Per a eliminar l’efecte de la catàstrofe és necessària una enorme massa de treball actual, viu. Per tant, si no donem a la riquesa una definició abstracta, sinó una de concreta i social, aquesta se’ns presenta com el dret que tenen uns certs individus que formen la classe dominant de requisar el treball viu i contemporani. En la nova mobilització de treball es formaran nous rèdits i nova riquesa privilegiada; i l’economia capitalista no ofereix cap mitjà de «desplaçar» riquesa acumulada a qualsevol altre lloc per a satisfer el buit provocat a Sardenya o al Vèneto, com tampoc no es podrien agafar un a un els dics del Tíber per a restablir els dics engolits del Po.

Heus ací per què és una niciesa fer una requisa patrimonial contra els titulars de camps, cases i oficines intactes, per a restablir les destruïdes.

El centre del capitalisme no és la titularitat sobre tals immobles, sinó un tipus d’economia que consent la requisa i el benefici sobre tot allò que crea el treball de l’home en cicles incessants, i subordina a aquella requisa l’ús d’aquest treball.

Així, la idea de remeiar la crisi de cases per la seua destrucció en la guerra amb el bloqueig de les rendes dels propietaris de cases no destruïdes ha conduït a la dotació d’habitatges en condicions pitjors de les que van deixar els bombardejos. Però els demagogs parlotegen amb arguments fàcils i dient coses «accessibles a les masses treballadores» perquè eixe bloqueig de lloguers no es toque.

Base de l’anàlisi econòmica marxista és la distinció entre treball mort i treball viu. Nosaltres definim el capitalisme no com la titularitat sobre sumes acumulades de treball passat cristal·litzat, sinó com el dret de sostracció de treball viu i actiu. Heus ací per què l’economia present no pot conduir a una bona solució que realitze, amb el mínim d’esforç de treball actual, la conservació racional de quant ens ha transmés el treball passat, i les bases millors per a l’efecte del treball futur. A l’economia burgesa li interessa el ritme frenètic de treball contemporani, i afavoreix la destrucció de masses encara útils de treball passat, important-li poc la posteritat.

Marx explica que les economies antigues, fundades més sobre valors d’ús que sobre valors de canvi, no tenien tanta necessitat d’extraure plustreball i recorda que això d’obligar el treballador a esforçar-se fins a la mort només era una excepció amb la finalitat d’extraure or i plata —no és per atzar si el capitalisme naix de la moneda—, com en Diodor Sícul.

La fam de plustreball (El capital, Llibre I, cap. VIII, 2: el capital famolenc de plustreball) no sols condueix a arrancar als vius tanta força de treball com per a abreujar la seua existència, sinó que converteix en bon negoci la destrucció de treball mort, amb la finalitat de substituir els productes encara útils amb més treball viu. Com Maramaldo, el capitalisme, opressor dels vius, és també homicida dels morts:

Però no bé els pobles la producció dels quals encara es mou sota les formes inferiors del treball esclau i de la prestació personal servil són arrossegats a un mercat mundial en el qual impera el mode de producció capitalista i on la venda dels productes a l’estranger es converteix en l’interés prevalent, sobre els horrors bàrbars de l’esclavitud, de la servitud de la gleva, etcètera, s’empelta l’horror civilitzat de l’excés de treball.

El títol original del citat paràgraf és «Der Heisshunger nach Mehrarbeit», literalment «la fam voraç de plustreball».

La fam de plustreball del capitalisme en la seua infància, definida per la potència de la nostra doctrina, conté ja tota l’anàlisi de la fase moderna del capitalisme que ha crescut sense mesura: la fam feroç de catàstrofe i ruïna.

Lluny de ser un descobriment nostre (al diable amb els trovers, sobretot quan desentonen en fer el “doremifa” i ja es creuen creadors) la distinció entre treball mort i viu està en la distinció bàsica de capital constant i capital variable. Tots els objectes produïts pel treball, que no van al consum directe sinó que s’empren en una altra elaboració —hui anomenats béns instrumentals— formen el capital constant.

En virtut del seu ingrés com a mitjans de producció en nous processos de treball, els productes perden el caràcter de tals. Funcionen tan sols com a factors objectius del treball viu.

Això val per a les matèries primeres principals i accessòries, així com per a les màquines i altres instal·lacions que progressivament es desgasten: la pèrdua del desgast que cal compensar exigeix al capitalista invertir una altra quantitat, sempre de capital constant, que l’economia corrent diu amortització. Amortitzar veloçment és l’ideal suprem d’aquesta economia enterramorts.

Recordàvem a propòsit del «diable en el cos» com en Marx el capital té la funció demoníaca d’incorporar el treball viu al treball mort, que s’ha convertit en cosa. Quina alegria que els dics del Po no siguen immortals i que ara puguem alegrement «incorporar treball viu» en elles! Els projectes i els plecs de condicions es van elaborar en pocs dies. Ben fet: porteu el diable dins.

«Commendatore, l’oficina de projectes de la nostra empresa s’ha imposat el deure d’elaborar estudis tècnics i econòmics: li presente les farinetes ja preparades». I les pedres de Monselice es valoren, en l’anàlisi de preus, més que el marbre de Carrara:

És, llavors, un do natural de la força de treball que es posa a si mateixa en moviment, del treball viu, el conservar valor en afegir valor, un do natural que res li costa a l’obrer però li rendeix molt al capitalista: la conservació del valor preexistent del capital.

Aquest capital simplement «conservat», sempre gràcies al paper del treball viu, Marx el diu la part constant del capital, o capital constant. Però la part del capital convertida [vulgarment: invertida, NdA] en força de treball [salari, NdA] canvia el seu valor en el procés de producció. Reprodueix el seu propi equivalent i un excedent per damunt d’aquest, la plusvàlua.

Per tant, l’anomenem part variable, o simplement capital variable.

La clau és ací. L’economia burgesa posa el benefici en relació amb el capital constant, que és ací i no es mou: de fet, s’aniria a l’infern si el treball de l’obrer no el «conservara». L’economia marxista, per contra, posa el benefici en relació únicament amb el capital variable i mostra com el treball actiu proletari: a) conserva el capital constant (treball mort); b) exalta el capital variable (treball viu). Aquesta exaltació, la plusvàlua, li la queda l’empresari.

Això, explica Marx, d’establir la taxa de guany sense tindre en compte el capital constant, equival a posar-lo igual a zero: una operació comuna en l’anàlisi matemàtica de totes les qüestions en les quals intervenen quantitats variables.

Donat un capital constant nul, el gegantesc benefici capitalista roman. Dir això és el mateix que dir que el benefici de l’empresa roman, si se li lleva al capitalista la molèstia de custodiar el capital constant.

Aquesta hipòtesi no és més que la realitat actual del capitalisme d’Estat.

Passar el capital a l’Estat significa igualar a zero el capital constant. Res canvia en la relació entre empresari i treballador perquè aquesta només depén de les magnituds del capital variable i de la plusvàlua.

L’anàlisi del capitalisme d’Estat és una cosa nova? Sense molta pompa, podem presentar-ho tal com ho coneixem des de 1867 i abans. És molt curt: c = 0.

No deixarem a Marx sense donar-nos, després d’aquesta freda fórmula, un passatge ardent:

El capital és treball mort que només es reanima, a la manera d’un vampir, en xuplar treball viu, i que viu molt més com més treball viu xupla.

El capital modern, tenint necessitat de consumidors perquè necessita produir cada vegada més, té tot l’interés a esgotar com més prompte siga possible els productes del treball mort per a forçar la seua renovació amb treball viu, l’únic treball del qual «xupla» beneficis. Per això està tan ben entrenat en la pràctica de la catàstrofe quan arriba la guerra. A Amèrica, la producció de cotxes és formidable, però tots o quasi totes les llars tenen cotxe: s’arribaria a un esgotament de la demanda. Per això té sentit que els cotxes duren poc. Perquè duren tant, en primer lloc es construeixen malament i amb jocs de peces esgavellats. Si els usuaris es trenquen el cap més sovint, poc importa: es perd un client, però hi ha un cotxe més que substituir. Després es recorre a la moda, amb el subsidi estupiditzant de la propaganda publicitària, segons la qual tothom voldria tindre l’últim model, com les dones que s’avergonyeixen si porten un vestit, potser intacte, “de l’any passat”. Els ximples mosseguen l’ham, i poc importa que un Ford construït en 1920 tinga més vida que un flamant cotxe de 1951. I per últim, els cotxes en desús ni tan sols s’utilitzen com a ferralla, i es tiren als cementeris de cotxes. Qualsevol que s’atrevira a agafar un i dir ho heu tirat com una cosa sense valor, què hi ha de dolent en què ho arregle i ho porte per ací?, rebria una estirada d’orelles i una condemna penal.

Per a explotar el treball viu, el capital ha d’aniquilar el treball mort que encara és útil. Amant de xuplar sang calenta i jove, mata cadàvers.

Així, mentre que el manteniment del dic del Po al llarg de deu quilòmetres requereix un treball humà de, diguem, un milió a l’any, al capitalisme li resulta més barat refer-lo tot gastant-se mil milions. En cas contrari, hauria d’esperar mil anys. Significa això que el govern negre ha sabotejat els dics del Po? Per descomptat que no. Significa que ningú va pressionar perquè s’assignara el miserable milió anual, i que aquest no es va gastar perquè va ser engolit pel finançament d’altres «obres grandioses», de «nova construcció», que estimaven en milers de milions. Ara que el diable s’ha emportat el dic, es troba a algú que, amb molt bones raons de sacrosant interés nacional, activa l’oficina de projectes i ho torna a fer.

A qui es pot culpar per preferir les inversions grandioses? Als negres i als vermellets. Els uns i els altres afirmen que volen una política productivista i de plena ocupació. Ara bé, el productivisme, criatura predilecta de Don Benito [Mussolini, NdT], consisteix a posar en circulació cicles “actuals” de treball viu, sobre els quals l’alta empresa i l’alta especulació guanyen milers de milions. I llavors es modernitzen a costa de Pantalone les envellides màquines dels alts industrials, i es modernitzen també els dics dels rius després de deixar que es desborden. La història dels últims anys de gestió administrativa de les ocupacions estatals i de protecció de la indústria està plena de tals obres mestres, que van des del subministrament de matèries primeres revenudes per davall del cost fins als treballs «com a directors» consistents a «lluitar contra l’atur» sobre la base d’un «capital constant igual a zero». En poques paraules, ens ho gastem tot en salaris, i l’empresa, sense més equip que una pala per a un home, convenç al commendatore de l’útils que són uns moviments de terra: primer ho portes tot d’ací cap allà, i immediatament després ho portes de tornada d’allà per a ací.

Si el commendatore vacil·lara, l’empresa té a mà l’organitzador sindical: una manifestació dels obrers, pala al muscle sota les finestres del ministeri, i ja estaria. Ve el trover i supera a Marx: les pales, únic capital constant, han engendrat plusvàlua.

Hui

Sens dubte, les proporcions de la catàstrofe al llarg del Po han sigut impressionants, i l’avaluació dels danys és cada vegada major. Suposem que la superfície cultivada d’Itàlia ha perdut 100 mil hectàrees o 1.000 quilòmetres quadrats, aproximadament una tres centèsima part del total, un 3 per mil. Cent mil habitants han hagut d’abandonar aquesta zona, que no és la més densa d’Itàlia, o en nombres rodons, una cinquantena part de la població, el 2 per mil.

Si l’economia burgesa no fora una cosa demencial, es podrien fer els comptes fàcilment. El patrimoni nacional ha patit un dur colp. No obstant això, en la zona només s’ha destruït una part, en retirar-se les aigües: en essència, queda la terra agrària i la descomposició de la matèria vegetal, amb l’addició de llim, compensant en part la fertilitat perduda. Si el mal és d’un terç del capital total, val l’1 per mil del capital nacional. Però aquest té una «renda» mitjana del 5 % o del 50 per mil. Si durant un any cada italià estalvia només una cinquantena part del seu consum, es colma el buit.

Però la societat burgesa és qualsevol cosa menys una cooperativa, encara que els alts filibusters del capital indígena eludisquen a Vanoni demostrant que les «accions» de la seua empresa les han repartides entre tots els empleats.

Totes les operacions productivistes de l’economia italiana i internacional són de més a menys tan destructivistes com el desori padà: l’aigua entra per un costat i ix per l’altre.

Tal problema és insuperable en el camp capitalista. Si es tractara del pla de fabricar armes en un any per a donar a Eisenhower les seues cent divisions, es trobaria la solució. Es tracta d’operacions de cicle curt i el capitalisme faria el seu agost si la comanda de deu mil armes tinguera un termini de cent dies i no de mil. No en va existeix un pool de l’acer!

Però no es pot fer el pool de l’organització hidrogeològica i sismològica, llevat que l’alta ciència de l’època burgesa puga realment provocar inundacions i terratrémols en sèrie, com a bombardejos.

Ací es tracta de la transmissió secular, lenta i sense acceleració, de generació en generació, dels resultats d’un treball «mort» però protector dels vius, de les seues vides i del seu menor sacrifici.

Suposant, per exemple, que l’aigua es vaja del Polesine en uns mesos i la fuga d’aigua d’Occhiobello es tanque abans de la primavera, només serà un cicle anual de collita perduda: qualsevol “inversió” productiva no podrà compensar-ho, però la pèrdua és xicoteta.

Si, per contra, es considera que tots els dics del Po i d’altres rius podrien fallar amb freqüència, tant per les conseqüències d’un manteniment descurat durant trenta anys com per la desastrosa desforestació de les muntanyes, el remei es torna encara més lent. No s’invertirà cap capital per al bell rostre dels nostres besnets.

En va van escriure els nostres pares: només queden unes poques restes de bosc verge, que creix sense la intervenció del treball humà. El sistema forestal es torna així quasi afrodisíac, a pesar del mínim capital en exercici. No obstant això, el bosc d’alt tronc, el més important des del punt de vista de l’economia pública, requereix sempre una espera molt llarga abans de donar productes apreciables. Encara que la ciència forestal ha demostrat que l’any més útil de la tala no és l’any de màxima longevitat natural, sinó l’any en què el creixement corrent iguala el creixement mitjà, en una roureda, per exemple, sempre cal comptar amb 80, 100 i fins i tot 150 anys d’espera. Capital mínim; espera 150 anys per a veure-ho rendir! Di Vittorio i Pastore tirarien el llibre, si alguna vegada l’obriren, per la finestra.

Com en l’opereta: roba, roba, el Capital (l’amor) no sap esperar…!

Però la cosa no és para ací. S’ha parlat relativament poc del desastre de Sardenya, Calàbria i Sicília. Ací les dades geogràfiques són radicalment diferents.

A la vall del Po, el fortíssim pendent va provocar l’estancament de l’aigua, enfangada en sòls argilencs i fons impermeables. Al Sud i a les illes, per la mateixa causa de fortes pluges i desforestació aigües amunt, va ser l’enorme pendent amb què la costa descendeix cap a la mar la que va causar la ruïna, i els torrents van arrancar en poques hores arena i grava de l’entramat rocós, destruint camps i cases, encara que amb poques víctimes.

No sols és irreparable l’espoli dut a terme pels llibertadors aliados en els magnífics boscos d’Aspromonte i Sila, sinó que ací la restauració de les terres inundades és pràcticament impossible; no sols és antieconòmica per als “inversors” i els “salvadors” —els segons més interessats que els primers, si és possible.

No sols va ser arrossegada l’escassa terra vegetal, sinó també les capes esclarissades i no rocoses que li servien de fràgil suport; terra que havia elevat moltes vegades al llarg de llargues dècades, increïblement, el paupèrrim agricultor. Totes les plantacions, fins i tot els arbres, es van ensorrar amb la terra; i surant en l’aigua de la mar estaven els tarongers i llimeres que havien sigut derrocats, aliment d’un cultiu i una indústria molt rendibles en alguns països.

La nova plantació d’una vinya destruïda pot fer-se en dos anys, però d’una plantació de cítrics no s’aconsegueix el ple rendiment fruiter fins a passats set o deu anys: els capitals de plantació i d’explotació són molt elevats. Per descomptat, no trobarem en els bons tractats el cost de l’impensable treball de tornar a pujar la terra solta centenars de metres; i les aigües se l’emportarien abans que les arrels de les plantes l’hagueren fixada al subsol.

Ni tan sols les cases poden reconstruir-se on estaven: per raons tècniques, no econòmiques. Cinc o sis pobles miserables de la costa jònica de la província de Reggio Calàbria ja no es reconstruiran en la seua antiga ubicació en els pujols, sinó en la costa.

En els segles intermedis i després que la devastació haguera fet desaparéixer fins i tot els vestigis de les magnífiques ciutats costaneres de la Magna Grècia, en ple apogeu de la cultura i l’art en el món antic, les miserables poblacions agrícoles es van salvar de les incursions dels pirates sarraïns habitant llogarets construïts en els cims de les muntanyes, inaccessibles i millor defensades.

Quan va arribar el govern piemontés [de la Unificació italiana, NdT], va fer carreteres i vies fèrries al llarg de la costa, i on la malària no ho prohibia, a causa de la proximitat entre la muntanya i la platja, cada poble anava a prendre l’estació com la seua costa. Així, es tornava molt convenient el transport de fusta.

Tot el que quedarà demà seran les costes, i en elles es reconstruiran laboriosament alguns assentaments. De què li serviria a l’agricultor remuntar el vessant, on ja res pot arrelar i on els mateixos estrats rocosos nus i esvarosos no permeten reconstruir cases? I eixos treballadors a la costa què faran? Hui ja no poden emigrar; com els calabresos de les terres baixes insalubres i els lucans de les “crestes maleïdes”, convertides en estèrils per la tala cobejosa dels boscos que cobrien la muntanya i dels arbres que s’escampaven per les pastures dels pujols.

Certament, en tals condicions no intervindrà cap capital ni cap govern, per a major vergonya de la indecent hipocresia amb què s’ha enaltit la solidaritat nacional i internacional.

No és un fet moral o sentimental el que subjau a tot això, sinó la contradicció entre la dinàmica convulsa del supercapitalisme al qual hem arribat, i qualsevol sana necessitat d’organitzar l’estada dels grups humans sobre la terra de manera que es transmeten en el temps unes condicions de vida útils.

El «Premi Nobel» Bertrand Russel, que pontifica en to tranquil en la premsa internacional, denúncia que l’home està espoliant massa els recursos naturals i que ja es pot calcular el seu esgotament. Reconeix que les grans potències fan una política absurda i desbaratada, denúncia les aberracions de l’economia individualista i fa broma sobre l’irlandés que diu: per què he de pensar en la posteritat? Alguna vegada ha fet ella alguna cosa per mi?

Russell situa entre les aberracions, al costat de les del fatalisme místic, la del comunista que afirma: llevem d’en mig el capitalisme i assumpte resolt. Després de tanta parenceria de ciència física biològica i social, no veu com un fet igualment físic l’enorme grau de dispersió dels recursos tant naturals com socials, essencialment lligats a un determinat tipus de producció, i pensa que tot es resoldria amb una prèdica moral o una apel·lació fabiana a la saviesa dels homes de dalt i de baix.

El replegament és lamentable: la ciència es torna impotent davant els problemes de l’ànima!

Els que verdaderament bloquegen el camí de la humanitat per a fer passos decisius en l’organització de la seua vida no són realment els totpoderosos i dominadors que encara s’atreveixen a vanar-se de la seua voluntat de poder, sinó l’eixam dels servils benefactors i els llançadors de plans Marshall i de cadenes de fraternitat, com a coloms de la pau.

Passant de la cosmologia a l’economia, Russell critica les il·lusions liberals sobre la panacea de la competència, i ha d’admetre:

Marx va predir que la lliure competència entre capitalistes acabaria en monopoli, predicció que va resultar correcta quan Rockefeller va establir virtualment un règim de monopoli per al petroli.

Començant per l’explosió del Sol que un dia ens convertirà instantàniament en gas —el que donaria la raó a l’irlandés—, Russell acaba miserablement vessant el got:

Les nacions que desitgen la prosperitat han de cercar la col·laboració en lloc de la competència.

És casualitat, senyor premi Nobel, per a vosté que ha escrit tractats de lògica i metodologia científica, que Marx calculara l’arribada del monopoli amb cinquanta bons anys d’antelació?

Si aquesta era bona dialèctica, el contrari de la competència és el monopoli, no la col·laboració.

Preneu bona nota que Marx també va preveure com a dissolució de l’economia capitalista, monopoli de classes, no la col·laboració, que amb tota la bona voluntat de Truman i Stalin vos obstineu a consagrar, sinó la guerra de classes.

Així com va vindre Rockefeller, «ací ve el Bigotis»! Però no des del Kremlin. Eixe, a esquenes de Marx, està a punt d’afaitar-se a l’americana.